dimarts, d’octubre 30, 2012

“L'oblit” de la Teresa Pàmies “retrata” l'Ajuntament de Balaguer


Fa set mesos va morir la balaguerina Teresa Pàmies. En aquell moment vaig demanar que l'ajuntament li retés un homenatge. Ho vaig fer perquè crec que la Teresa s'ho mereixia. Durant la seva vida va deixar escrita una part de la història de la ciutat que altrament s'hauria perdut. Novel·les com Testament a Praga, o Quan érem capitans, van lluitar amb èxit contra l'oblit.



Quan ho vaig demanar era conscient que una part, molt petita, dels meus convilatans veurien malament un acte com el que plantejava. Però, també vaig pensar que 70 anys després de la guerra civil s'havien esborrat els odis que es van desfermar durant aquell enfrontament.

Vaig reclamar un acte de justícia cap a la Pàmies, almenys que se li dediqués un carrer. Balaguer té actualment un carrer Frederica Montseny, líder de la CNT, i també un carrer Montserrat Roig, que va ser membre del PSUC. En cap d'aquests casos aquestes dones havien tingut una relació semblant a la de la Pàmies amb la nostra ciutat.

L'ajuntament que presideix Josep MariaRoigé, de CiU, no va moure oficialment un dit per honorar la Teresa Pàmies, i tampoc es va atrevir a justificar el perquè no es feia un reconeixement a la il·lustre escriptora, reconeguda més enllà de la seva definició política. Només, per sotamà, va insinuar que a l'octubre es faria l'acte reclamat. Assabentat d'aquesta suposada intenció vaig aturar cap nova comunicació i fer-hi confiança. Però res.

Stalin, el dictador soviètic, un cop assassinat el seu competidor Trotstki, va decidir que a més l'havia de fer desaparèixer de la memòria del seu poble i va manar que es manipulessin i l'esborressin de les fotografies on el revolucionari sortia al costat dels altres capdavanters de la revolta contra els tsars. Trobo que aquella ridícula actitud es semblant a l'adoptada pel paer en cap balaguerí.

De Picasso a Saramago

Suposo que Roigé, que demostra tenir una mentalitat més pròpia de la guerra freda que d'un partit demòcrata com CDC, és conscient que ell passarà i que segons el que faci només ocuparà una línia en el llibre oficial de la ciutat. Altrament, la Teresa Pàmies, serà sempre una fita en la història balaguerina, una ciutat que ella es va estimar per sobre de diferències polítiques. Però, coneixia el pa que s'hi dóna i va preveure que la mesquinesa encara hi té niu a l'edifici més gran de la Plaça del Mercadal. Per això va deixar dit que no volia honors.

No serà sobrer recordar a l'alcalde de la meva ciutat alguns noms que la història recorda per haver ostentat la ideologia comunista: Pablo Picasso, Pablo Neruda, John Steimbeck, Jean Paul Sartre o José Saramago. Potser que en coherència amb el seu anticomunisme l'alcalde balaguerí eviti dedicar-los un carrer.

I pel que fa a la tardança a reaccionar, espero que Roigé també que apliqui la mateixa parsimònia quan, algun personatge de missa diària i ideologia conservadora fineixi: o tots moros o tots cristians.

divendres, d’octubre 19, 2012

Carta oberta als meus amics socialistes

He de dir que la crisi del PSC no em produeix satisfacció. Aquest partit ha assumit des de la transició un paper clau en solidificació de la societat catalana. La tradició democràtica dels seus militants és innegable i des de la meva posició, el balanç respecte a la reivindicació catalana és positiu. Per això mateix em dol el camí iniciat darrerament, tot i que reconec que és fruit sobirà dels seus militants.


Deixeu-me posar sentimental. Els socialistes catalans que jo he conegut estaven en primera línia amb l'Assemblea de Catalunya i per això vaig aprendre d'alguns d'ells que l'Estatut era la via per exercir el dret d'autodeterminació. I que som un sol poble, i que Catalunya és una nació (no ho deien, però suposava que subjecte de sobirania). I moltes més coses.

Em va saber greu que el PSC es plegués ja fa molts anys a defensar la Loapa, que laminava l'autonomia, i prou que ho va patir electoralment. O que a canvi de càrrecs s'abandonés el grup parlamentari al Congrés. A nivell genèric, el PSC va abonar tots els girs antisocials iniciats pel PSOE en el govern, des del Plan de Empleo Juvenil, causant de la primera vaga general massiva fins a l'indult del banquer Sàez l'últim dia de la seva presència a l'executiu espanyol.

Anem a les coses bones. Els socialistes van aconseguir que hi hagués un partit d'esquerres en llocs sociològicament tant diferents com Sort o L'Hospitalet. I s'ha de dir, el PSC de Maragall va endegar el procés de reforma de l'Estatut que ha desembocat, no ho oblidem, en l'actual moment independentista, o a nivell més casolà la iniciativa del pla de barris.

El balanç es pot veure com el got mig ple, com faig jo, o mig buit, com poden creure altres. Jo em quedo amb els socialistes com Marta Mata, Pep Jai o Josep Pané. Crec que ells no haurien tingut dubtes tampoc avui.

Insisteixo en què no em sembla bé el gir que darrerament ha iniciat el PSC. Penso que és poc intel·ligent. Fan el contrari que va fer en el seu dia la UGT catalana: es tanquen. El sindicat va decidir fa uns anys que no volia ser una organització només del cinturó industrial barceloní. A més es va esforçar a defensar la seva autonomia respecte al sindicat estatal, i els seus dirigents van ser titllats de nacionalistes. Van seguir el seu camí i ara són una entitat amb presència tant a Cornellà com a Olot.

No entenc, la veritat, com els socialistes han acabat acceptant situacions inacceptables. Una cosa és tenir un vincle amb el PSOE i un altra tolerar que dia si dia també des de les organitzacions territorials del partit germà es torpedini la política duta a terme pel PSC a Catalunya. Si jo hagués estat socialista no sé si ho hagués aguantat. Us imagineu una situació en sentit contrari?, el PSC opinant i carregant-se l'actuació del PSOE a Extremadura o Andalusia?

Un prec final

Finalitzo amb un prec als meus amics socialistes. No malbarateu la vostra història. Tingueu clar a qui us deveu! La unitat civil és primordial. No voldria veure enlloc una pinça entre el PSC i el PP (i visc a Badalona..) No entenc les purgues que heu aplicat darrerament. El socialisme més catalanista persistirà dins del vostre partit o en un altre, es tracta del principi d'horror vacui. Sigui con sigui, el resultat empobreix el vostre partit, el fa més semblant al PSOE d'Euskadi. Quan parlava amb els meus amics bascos sempre marcava la diferència: el PSC no és així, deia. Amics socialistes, podeu estar per la federació, és una posició respectable com qualsevol altra, però crec que en aquest cas a qui us heu de dirigir no és al poble català, és als interlocutors amb els que els catalans hauríem de federar-nos. Us recordo que la Constitució només esmenta en un punt la federació i és per prohibir-la entre comunitats autònomes.

dijous, d’octubre 11, 2012

El dia que vaig haver d'informar de la liquidació d'Inpacsa

Una persona com jo, que ha volgut participar en les coses del seu temps, ha hagut de qüestionar-se el paper de la seva professió, el periodisme, en aquest context. Què ha de fer un periodista davant d'un problema que em concerneix, que l'afecta? Confesso que no tinc una resposta clara...
Tot això m'ho plantejava al pensar com escrivia d'un dels episodis per mi més traumàtics que he hagut d'afrontar com a periodista: informar de la darrera etapa del tancament de la fàbrica Inpacsa de Balaguer.

Durant 12 anys vaig treballar al diari AVUI a la secció d'Economia. Coincidint amb l'aparició de la crisi empresarial de la fàbrica de paper de Balaguer se'm va encarregar el tema. Jo ja hi havia escrit abans i recordo haver assistit com a periodista a un luxós dinar a l'antic restaurant Molí de la Nora, a Vilanova de la Barca. En aquell àpat es va anunciar la compra de l'empresa per part d'un grup holandès darrere del qual hi havia els kuwaitians KIO i el senyor Javier de la Rosa. Aquí va començar tot.

Perdoneu-me que no entri en detalls, en síntesi es va produir un buidatge de les propietats del grup paperer i després es va vendre la planta de Balaguer a la multinacional irlandesa Smurfitt, que va procedir al tancament i liquidació de l'empresa. L'últim capítol del procés va ser una assemblea d'accionistes en què s'havia de ratificar la decisió.

La reunió va aixecar molta expectativa perquè molts dels treballadors de l'empresa eren també petits accionistes. Havien exercit un alt grau de compromís amb la seva empresa, comprant participacions a més de treballar-hi. L'assemblea es va fer a l'hotel Princesa Sofia de Barcelona, i m'hi va tocar anar a informar-ne.

Si mai no heu participat en un acte com el que explico, us diré que és decepcionant. Cada accionista pot prendre la paraula, però al final el centenar d'intervencions que es fan queden en no res. Un advocat enviat des de l'accionista majoritari, que té el paquet de títols que li permet el control de la societat, molts cops ni parla, només es demana votació i aquell accionista majoritari imposa la seva decisió en una sala plena de persones que s'han esforçat amb les seves intervencions per convèncer de la justesa de les seves propostes. I aquí s'acaba la història.

Angoixa personal

I jo, fill d'un treballador de la fàbrica estava allí, informant del procés, o de la comèdia, si voleu ser més durs. A l'empresa hi havien treballat a més del pare i jo mateix, un oncle, dos cosins i dos cosins segons, com en moltes famílies de Balaguer . Jo estava íntimament convençut que la liquidació d'Inpacsa era una operació especulativa però, com a periodista no es pot dir res si no hi ha proves. I la meva informació va recollir simplement el transcurs de la reunió, les declaracions d'uns i altres i l'aprovació de la liquidació de la societat.

Com que l'acte va durar moltes hores, hi va haver moments de pausa. En un d'aquells en sortir de la sala on se celebrava l'assemblea em vaig creuar amb dos treballadors d'Inpacsa, molt coneguts meus, que em van conèixer i em van enganxar una de les pegatines que repartien: “salvem Inpacsa”. En aquell moment vaig decidir que feia de periodista i la vaig desenganxar. Si hagués estat allà simplement com a ciutadà no sols hauria dut el cartell si no que hagués contribuït a tallar la Diagonal de Barcelona, com van fer alguns altres treballadors de la ja extinta fàbrica de paper de Balaguer.

dijous, d’octubre 04, 2012

Cau el mite de la immigració. Una dada rellevant de l'onze de setembre de 2012

Després de la manifestació de l'11 de setembre de 2012 han passat coses políticament parlant, però per mi, el més rellevant és que ha caigut el mite de la immigració. Durant molts anys tots van comptar amb que gairebé la meitat dels catalans eren “immigrants” i operaven a partir d'aquesta premissa. Ara això ha canviat.

Sempre vaig pensar, com a fill d'extremenya i nét d'aragonesos, que la realitat era més complicada del que es deia: el 50% de la població del país és contraria a les tesis catalanistes més agosarades, s'afirmava. Per tant, es va acomodar la política a aquesta suposada dada. Partits polítics com el PSC van jugar a fons aquesta carta. Deien, “això els immigrants no ho entendran” i es van convertir en suposats intèrprets d'aquest diguem-ne col·lectiu.

Però vet a qui que la realitat és tossuda i ens diu que els catalans, parlin la llengua que parlin i tinguin els orígens que tinguin, tenen les seves prioritats clares. Si durant la bombolla especulativa tots pensàvem que aquí n'hi havia per donar i per vendre, la solidaritat no es discutia. Però, quan s'ha vist que aquí es tanquen ambulatoris, on no podem dur als nostres avis, i mentrestant els nostres impostos segueixen engreixant la màquina administrativa de Madrid i alimentant serveis en comunitats més necessitades que aquí, a Catalunya, no podem tenir. Tothom, sigui de Palafrugell, Balaguer o hagi nascut a Mijas diu prou. I si a més s'amaneix tot plegat amb l'insult i la mentida, ja tenim el còctel preparat.

Andalusos, extremenys, murcians, van venir a Catalunya a treballar i viure. I no han restat en una càpsula tancats. Tenen veïns, els seus fills i filles es casen i tenen néts. A les portes de les llars d'infants és on he escoltat jo parlar més català amb accent andalús. L'avi s'esforça a parlar directament amb els seus néts catalans, sense complexos, com una mostra d'amor. A aquesta gent, que majoritàriament han estat respectuosos amb la llengua d'aquí, no els ha afectat mai la propaganda lerrouxista feta des de Madrid. I quan van al “terreno” aguanten amb paciència les indirectes dels seus paisans contra Catalunya, perquè estan de vacances i com a bons catalans no els hi agrada buscar brega. I ara, senzillament han dit prou.

El ramat que no ho era

A partir d'ara els catalans que tenen arrels en altres llocs no podran ser usats doncs com un ramat que s'utilitza quan interessa. Que li preguntin sinó a l'expresident extremeny. Ningú pot parlar en nom dels catalans tinguin on tinguin els seus orígens.

Per tant, la política a Catalunya es va normalitzant. Qui vulgui tenir audiència haurà de convèncer la gent per les seves propostes. Què planteja en sanitat, en serveis socials, en educació i també per al futur del país. I rebrà la resposta en funció dels programes i del seu compliment. Podrà enganyar i fer el contrari del que promet, però tard o d'hora en rebrà les conseqüències. Tot plegat sense poder usar una reserva de vots a la qual apel·lar davant potencials perills per als seus orígens o per sentimentalismes, o per por. Els antics immigrants saben defensar-se i trien per ells sols, sense intèrprets.

Qui pretengui fer alguna cosa col·lectivament a Catalunya ha de tenir clar que un mite important ha caigut. Això és el més important per a mi del que ha passat al voltant d'aquest 11 de setembre.