dijous, de maig 31, 2012

Quan Sellarès presentà CDC al Faro a Balaguer i Cornudella ho va fer amb l'FNC a L'ajuntament (2)


La primera presentació de CDC a Balaguer, suposo que fora dels ambients estrictament partidaris es va fer en un sopar al restaurant El Faro. Era abans de la fundació del partit, que data de 1974. A mi em va convidar, amb insistència el Ramon Auberni, de qui en mantinc un molt bon record. Per converses al carrer ell sabia que jo combregava poc amb l'ideari de CDC, però això no li suposar cap problema per convidar-me.
A l'acte, privat però obert, hi vaig assistir amb el Jaume Casals, que llavors era la persona que més coneixia vinculada a la creació de Convergència Socialista i més tard al PSC.
La persona que va fer la presentació del futur nou partit va ser Miquel Sellarès, que seria amb el govern Pujol el primer responsable dels Mossos d'Esquadra.
Dues coses em van cridar l'atenció en aquella presentació. Són anècdotes, però jo els hi vaig donar importància. La primera va ser que al sopar, contra el que era normal llavors, ens hi van convidar, suposo el partit, cosa modesta, sopa de peix i un segon plat poc ostentós. El segon detall va ser que el conferenciant va venir amb un xòfer, perquè Sellarès, llavors no conduïa.

El contingut de la conferència a mi em va sobtar. Hi anava amb la idea de considerar CDC un partit acostat al centre dreta i regionalista. El portaveu del partit es va esforçar a explicar el contrari. Convergència es plantejava con un partit molt ampli, “des de la democràcia cristiana fins als socialistes”. Només es deixava de banda als comunistes. De fet, una part del plantejament anava en la direcció de contrarestar l'hegemonia que se li suposava al PSUC. De la resta dels partits se'n va parlar poc i més aviat amb respecte, malgrat les diferències.

De la trobada en vaig sortir una mica admirat de la qualitat democràtica que tenien els representants del que jo pensava que seria el partit de centre de Catalunya. Amb aquella gent: l'Auberni i el Vidal, es podia parlar i acordar el que calgués, pensava. No obstant, la posició ideològica plantejada per CDC era llavors molt allunyada de la que jo tenia. Tanmateix, el respecte per part meva era total.

Més tard, cap a les primeres municipals vaig contemplar, amb astorament, com aquells capdavanters de CDC que jo coneixia i respectava eren substituïts per altres persones a qui no havia vist mai en l'oposició i que, en la meva opinió van canviar el tarannà d'aquell partit i a mi m'hi va allunyar a distàncies estratosfèriques.

FNC, les llibertats catalanes

El Front Nacional de Catalunya (FNC) era el meu partit. Hi vaig militar fins gairebé 1976. La històrica organització s'havia apuntat també a fer presentacions en els territoris per veure d'ampliar la seva base de suport. La primera a Catalunya es va fer a Lleida. Èxit total, la sala Els Pagesos plena de gom a gom. A la sortida fins i tot es va organitzar una petita manifestació. Cal dir que la resta de l'oposició a la capital del Segrià hi va ser pressent, com era normal llavors.
Balaguer va ser el segon lloc on es va fer una presentació pública. Hi van intervindre el líder màxim, Joan Cornudella, de les Borges Blanques i Joan Ramon Colomines-Companys, de Barcelona. El tàndem intentava reflectir les dues cares del partit. Cornudella tenia gairebé 70 anys i era la cara institucional del partit: Assemblea de Catalunya, Comissió de Forces Polítiques de Catalunya i tenia també una bona relació amb el President Tarradellas, encara a l'exili. Colomines, estudiant de medicina estava en la vintena i representava l'aire jove que es volia donar a FNC.
La conferencia es va fer a l'Ajuntament i el seu títol era “Les llibertats catalanes”, expectació i sala plena, més aviat per la curiositat que, penso, per adhesió.
Em quedo amb una imatge final, Cornudella i el balaguerí Francesc Ticó passejant per la banqueta i recuperant anys de militància conjunta a Estat Català. De fet Ticó es va mantenir sempre, malgrat l'amistat amb Cornudella, en l'òrbita d'ERC.
Sense saber què fèiem, els joves que vam organitzar aquella conferència havíem retornar a la normalitat, ja que aquell era el primer acte públic d'una força política desacomplexadament independentista a Balaguer des de la guerra civil. L'independentisme modern retornava a la capital de la Noguera, cosa que no era poc.

divendres, de maig 25, 2012

El pacte fiscal que impulsa CiU és increïble

El titular ho diu tot. No em crec que CiU sigui capaç de tirar endavant el procés que hauria de dur a un concert econòmic per al Principat o en el seu cas, el partit majoritari s'atreveixi a tirar endavant una acció de desobediència civil del poble català contra el poder públic espanyol.

Perquè sobre el paper i en resum les coses serien aquestes. Si Madrid no s'avé a acceptar la demanda d'un pacte fiscal, que amb la boca petita els del nacionalisme conservador també anomenen concert econòmic,, “entraríem en un terreny desconegut”, segons va dir el president de la Generalitat, Artur Mas.

Afirmo que la batalla pel pacte fiscal realment no es produirà, perquè ras i curt suposaria que el partit majoritari a Catalunya i el govern que gestiona fos capaç de posar-se al capdavant i impulsar la desobediència cívica i enfrontar-se amb l'Estat espanyol. I això suposaria que Artur Mas estigués disposat a acceptar les represàlies que la seva actitud comportaria. Ras i curt, que entomés la possibilitat d'anar a la presó. Perquè, a Madrid per mantenir la situació actual sí que estan disposats a empresonar a qui calgui, com es va veure amb l'encausament del Lendakari Ibarretxe quan va plantejar la proposta d'estat lliure associat per a Euskadi. No veig cap dirigent de CiU emulant Gandi, clar que el dirigent indi era veritablement independentista i Artur Mas el més agosarat que ha fet és anar a la universitat pública en lloc de a la privada on el seu pare volia enviar-lo.

Reforma laboral

Per desgràcia això del pacte fiscal és una espècie de pastanaga que ens posen al davant als catalans per què no ens fixem en el pal que sense cap misericòrdia esgrimeix Artur Mas contra els seus conciutadans. I en conseqüència, no podem oblidar que si per una d'aquelles coses des de CiU es volgués finalment afrontar una acció de força, difícilment tindrien ara el suport dels catalans afectats per les brutals retallades perpetrades pel govern del nacionalisme conservador d'aquí. En aquest sentit, l'agreujament de la dura reforma laboral perpetrat per CiU al Congrés a Madrid amb connivència amb el PP no fa guanyar als convergents adeptes dins de Catalunya.

I per acabar-ho d'adobar, entre els que podrien ser partidaris de donar un pas endavant més enllà de la autonomia decapitada que ara tenim se situen els sectors que poden donar en algun moment suport al govern de CiU, ara el critiquen amb duresa per la seva posició contrària al #novullpagar i favorable a la submissió a Abertis i el complex encapçalat per la Caixa.

Si no s'és capaç d'aixecar les barreres d'un peatge veig impossible que CiU tingui pebrots per arribar a Ítaca.

dimarts, de maig 22, 2012

Catalunya serà intervinguda al novembre.. o no?


Aquests dies hem vist com ens inunden previsions, auguris, profecies, visions de futur sobre com aniran les coses vinculades a l'economia, la darrera es la referida per Edward Hugh. Aquest economista, dedicat durant molts anys a la traducció, hi ha posat data: al novembre. I els mitjans de comunicació, fins i tot els seriosos, se n'han fet ressò.

Un dels esports més practicats és el fer previsions, que acostumen a no ser verificades a la fi del termini posat per al seu compliment. Però la pedra s'ha llançat i alguna cosa queda.

Un element que explica la reacció davant les previsions és que les emeten tècnics, experts, economistes o qualsevol altre que tingui una qualificació que sembla que avala qualsevol cosa que sigui dita per aquests professionals. Però, sovint s'oblida que l'economia és una ciència social, no una ciència empírica. És a dir, allò que diuen els economistes té a veure amb la seva ideologia. No són receptes neutres, tenen ideologia al darrere, una ideologia que té a veure amb els seus interessos, la seva situació de classe etc.

Poso exemples per què ningú digui que parlo per boca de peix. Com ha periodista econòmic he assistit a oportunes rodes de premsa on es presenten resultats d'estudis pretesament seriosos que afirmen que en un període curt d'anys no hi haurà diners per pagar les pensions públiques. Aquests estudis acostumen a ser fets per fundacions, entitats, a la fi lobbys, que malden per menjar-se un troç del pastís que suposaria la privatització de les pensions.

Estudis interessats

Una patronal catalana va muntar un simposium fa uns anys en que defensava que Catalunya no podria funcionar en el seu àmbit industrial per manca de mà d'obra. Ho van fer reforçats per estudis tècnics encarregats expressament. Ara reclamen l'abaratiment de l'acomiadament, també amb estudis d'economistes..

Recordo un economista, d'aquests amb títols molt esbombats, que durant els anys de la bombolla de la construcció es va fer la barba d'or amb col·laboracions a ràdios i televisions, en què negava que el totxo pogués fer fallida. Durant la caiguda a plom del sector augurava una ràpida recuperació i ara pontifica sobre la inviabilitat d'aquest àmbit econòmic. Però no ha fet autocrítica de les seves cagades!

En un llibre d'auto-ajuda que vaig llegir fa temps el seu autor assegurava que darrere de tot expert hi ha un venedor. I això s'ha de tenir en compte.

Ja sabeu, potser Catalunya serà intervinguda. Ho ha dit el senyor Hugh. La fi del món s'acosta, segons els llibres dels maies. Passarà, o no passarà, el cert és que aquests auguris han beneficiat als que els han fet públics.

Va ser un economista insigne: J.K. Galbraith, assessor de Kennedy, qui va dir allò que “els economistes es divideixen en dues categories, els que no saben i els que no saben que no saben...”. Per cert, diuen que l'economia millorarà a durant el primer trimestre de 2013...

dilluns, de maig 21, 2012

Un gran centre cultural ja duu el nom de Teresa Pàmies... a Barcelona


Reconec que em fa mandra. No voldria fer del meu bloc una reivindicació permanent del mal tracte que realitza el consistori de Balaguer amb la Teresa Pàmies. El cert és que des de la distància observo com l'ajuntament es contradiu una i una altra vegada amb un objectiu clar: no fer res per honorar aquesta balaguerina premi d'honor de les lletres catalanes, però al mateix temps no té valor per reconèixer-ho.

El motiu de l'esmentada resistència, em sembla endevinar-lo, però sempre si es donés una explicació entenedora s'evitarien les especulacions. Repeteixo, em sembla que el motiu no és altre que una espècie de revenja pel que va significar abans i durant la guerra civil la Teresa Pàmies. Un perjudici anticomunista, vaja. En aquest sentit, em podria estendre en el que va significar l'amnistia de l'any 1977, però no ho faré. Només cal pensar que persones que van denunciar injustament després de la guerra els seus veïns a Balaguer no han estat molestades ni ningú els hi ha passat comptes. I de noms en sabem uns quants d'aquests. Cal recordar que una denuncia significava molt sovint detenció, maltracte al cuartelillo i presó o coses pitjors. Torno a dir, a aquests franquistes els vam amnistiar.

Acabo ràpid. Fa uns mesos es va dir que, en vida, la Teresa Pàmies no va voler que a Balaguer se li atorguessin honors. Això ho va escriure un dirigent polític de l'anterior ajuntament. No sé el motiu que va tenir per evitar-ho. El cert és que en altres llocs, com Barcelona, sí que se li ha retut l'homenatge com es mereixia. El nou centre cívic de l'Eixample es diu Centre Cultural Teresa Pàmies, és, per si el voleu visitar, al carrer Urgell. La decisió va donar quan la Pàmies estava malalta, durant el darrer mandat socialista a Barcelona. El cert és que el nou alcalde, Xavier Trías, ha mantingut el nom sense cap problema. I em sembla que Trías i el Josep Maria Roigé, són del mateix partit, però em sembla que el primer té un tarannà més obert i intel·ligent que el segon.

Em temo que en seguirem parlant.

dijous, de maig 17, 2012

Enfangats en el periodisme descriptiu


La crisi ens ha dut, a periodistes i empreses, a ser més dèbils i dependents dels anunciants. Això ha fet que el tremp de les informacions es rebaixi, cosa que ens du cap a un periodisme merament descriptiu.

En altres moments en què l'economia de les empreses periodístiques no depenia tant d'un nucli petit d'anunciants, els responsables del mitjà podien equilibrar el risc de perdre diners a la curta amb els beneficis que aportaria la informació. Ara això ara sembla impossible.

Els periodistes, seguint la llei del cartell invisible, saben què es pot fer i que no des del seu lloc de treball. Saben que segons que intentin publicar poden ser traslladats a l'arxiu o inclosos en el proper i redundant ERO. Per això reforcen la seva cautela quan han de parlar d'aspectes espinosos.

Informacions con les participacions preferents, que afecten a Catalunya a un dels quatre anunciants més importants; la política laboral del Corte Inglés o, en els seus inicis l'affaire Urdangarin són exemples de temes difícils que es toquen amb pinces.

L'alternativa, vist des del meu mirador d'usuari de premsa, és la informació descriptiva. S'ens explica què ha passat però no s'abunda en el perquè. No s'investiga (que és car i pot fer perdre anunciants) i es tendeix a cobrir l'expedient. Tot plegat suposa una informació de menys qualitat respecte a la que es feia en altres moments. Irremeiablement si la qualitat baixa, la possibilitat, per exemple, de diferenciar un mitjà en paper de l'immediatisme d'Internet, es dilueix.

Precisament qui trenqui el cercle viciós pot encetar un nou temps per a la premsa. Per això, igual que per fabricar cargols, cal inversió en periodistes, bons periodistes i, per a les empreses, tenir fe en allò que ofereixen: informació! Mentre aquest aspecte no es tingui clar, el màxim al que arribarem serà a aquesta mena de periodisme descriptiu que ens deixa amb una sensació creixent d'insatisfacció.




dimarts, de maig 15, 2012

Les terceres vies a Balaguer: Barrera, ERC i Solé Barberà, PSUC (1)


Entre els lectors d'aquest bloc hi ha molta gent jove de Balaguer, em consta. Coses com la construcció de la democràcia local no els hi han estat explicades. Obro doncs un apartat en el que conto, des de la meva visió personal, alguns dels episodis viscuts a la dècada dels 70.

A finals de 1975 sota el paraigua de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona es posa en marxa un cicle de conferències titulat: “les terceres vies a Europa”. Sota aquest nom es pretén que els principals partits polítics expliquin les seves propostes públicament.

En molt poc temps aquella experiència es trasllada a Balaguer, considerada con una localitat amb gran activisme polític. NO es va fer de manera homogènia, amb un nom comú. Però els principals grups amb presència a la ciutat van organitzar presentacions, molt cops minoritàries, però clarament obertes a tothom i amb una clara vocació de crear nous espais de llibertat. En aquest capítol us parlaré de dues: la que va fer Heribert Barrera, més tard lider de ERC i la de Josep Solé Barberà, del PSUC.

De Barrera recordo que potser la xerrada la va organitzar l'Ateneu. No crec que hi anéssim més d'un centenar de persones. A mi m'acompanyava un noi, jove com jo, acostat al que seria el PSC. Barrera tenia una dialèctica fluida. Vist amb els meus ulls de llavors la seva trajectòria era com a mínim erràtica. A la conferència no quedava clar si presentava Esquerra Republicana de Catalunya o un altre agrupament polític, Reagrupament Socialista i Democràtic. Tot el temps va jugar amb aquests dos conceptes. Més tard en vaig treure l'entrellat.

La proposta de Barrera era moderada en aquell temps. Advocava per una federació dins d'Espanya partint del fet que Catalunya és una nació, i les seves posicions socials es podrien definir com a socialdemòcrates, tot i que ell va evitar el concepte socialista , com a “socialitzant” va definir la seva proposta. El trencament amb el franquisme es produiria a partir de les primeres i properes eleccions locals a les que creia que s'hi havia de participar. L'Assemblea de Catalunya no era sant de la seva devoció i , sense citar cap partit concret es mostrava molt crític amb els comunistes als quals titllava de poc democràtics i, per això plantejava que en la democràcia hi haguessin diverses organitzacions sindicals.

Vist amb els meus ulls d'aquell temps Barrera era un heterodox notable. Però, a mi no m'irritava tant com al meu acompanyant socialista, que es queixava fins i tot de què mentre desgranava les seves propostes el patrici nacionalista semblava -deia- mantenir un mig somriure. El cert és que L'Heribert tenia un defecte al llavi que li feia forçar el gest.

Solé Barberà

El PSUC es va presentar a Balaguer, sorpresivament per mi, de la mà de Josep Solé Barberà. En aquest cas se'm va convidar expressament a un sopar (pagant-se cadascú la festa), crec recordar que al bar Cantábrico, al carrer Urgell. Vaig preguntar perquè van dur a la capital de la Noguera l'advocat de Reus. El Gregori Gallego em va confessar que per no ferir susceptibilitats s'havien rebutjat altres possibilitats com el balaguerí Pere Ardiaca, un pes pesant del partit en aquell moment.

La conferència de Solé em va cridar l'atenció perquè el polític trencava la idea que jo tenia sobre el PSUC. Es va presentar com a nacionalista català, partidari de l'oficialitat de la nostra llegua, ex membre del Bloc Obrer i Camperol i partidari d'un socialisme com el de Berlinguer a Itàlia. Verb florit i apassionat. Recordo que es va esplaiar en la seva posició de defensa d'Unió de Pagesos, “com un escolanet”, deia. Propostes moderades per al meu gust i un concepte que a mi em va quedar “el govern espanyol no podrà reprimir el PSUC sense fer-ho amb la classe obrera”. Vaig sortir de la reunió admirat de que aquell partit mític tingués gent que a mi em semblava de segona fila, tant preparada. Tot i el meu escepticisme vaig pensar que aquella organització no seria efímera. La vaig encertar.

dissabte, de maig 12, 2012

Albiol celebra celebra el primer any de mandat a Badalona enfrontant-se amb els joves per #Caltxiringu


El capitost del PP, Xavier García Albiol, l'ha tornat a fer grossa coincidint amb les festes de Maig. S'ha posat de cul la joventut més activa de Badalona. L'afer de la privatització de les barres del concert a turó del Caritg, conegudes com Caltxiringu i que autogestionaven les entitats, és de manual. De manual del que no s'ha de fer!

Un any després d'arribar al poder es confirmen algunes hipòtesis sobre com seria el mandat d'aquest polític conservador. O hauríem de dir ultraconservador?

La seva gestió la podem resumir amb poques paraules: autoritarisme, dependència, improvisació i tancament.

L'autoritarisme és el contrari d'exercir l'autoritat, que ve del llatí auctoritas que és la facultat que té una persona o institució en virtut de la seva expertesa o o prestigi. El que l'alcalde de Badalona exerceix és simplement la coerció basada en la presència amb motiu o sense de les forces policials al seu comandament. L'element més vistós en aquest sentit és la política contra els immigrants, amb prohibicions constants i actuacions desmesurades destinades a espantar els nouvinguts i a mostrar múscul repressor en els barris més afectats per la concentració d'estrangers.

Alhora, Albiol ha mostrat la seva dependència respecte de CiU, agrupació a la qual cedeix el paper de moderador de les seves iniciatives desmesurades. Les reduccions de les retallades en els mitjans públics de comunicació o no aplicar la seva agenda oculta contra el català.

Improvisació és un dels fils conductors de les dues premisses anteriors. La promesa de llibres de franc passa a ser la de reciclar llibres, però sense comptar amb qui ha de realitzar aquesta activitat, les associacions de mares i pares d'alumnes. Tot i així ha hagut de destinar 3 milions d'euros de la depauperada hisenda local a intentar complir la seva proposta electoral.
La desaparició dels bancs (d'asseure's), i l'estroncament de les fonts públiques es poden inscriure també en aquest paràgraf, però dirigides contra els més pobres.

Un polític sagaç i retirat va caracteritzar l'actitud dels últims franquistes en el dilema democràcia o búnquer. Bé, Albiol segueix sense resoldre el trencaclosques i en aquest primer any de mandat s'ha parapetat al seu fortí i cada cop que ha pogut obrir finestres les ha tancat amb porticons i tot. La darrera actuació en aquest sentit és la de l'enfrontament amb els grups juvenils. La seva dèria contra l'activisme dels joves no li ha permès entendre que sense aquest tremp la ciutat perd part del seu nervi vital sense alternativa possible, a no ser que es vulguin reviscolar els Coros y Danzas.

Càrrecs de confiança heretats

A tot això la Albiol ha mantingut la mateixa política clientelar que va criticar quan ell era l'opositor més cridaire. Fins i tot m'expliquen que ha heretat alguns càrrecs de confiança que abans ho havien estat del govern encapçalat pel PSC.

L'oposició encara es debat entre passar de la crítica només formal o l'enfrontament directe allà on cal i de la forma més decidida. I aquesta absència del carrer és més destacada com més representació té cada força al consistori.

Davant d'aquest panorama el debat és que fer. Fins ara els grups majoritaris s'han acontentat amb ressaltar les errades de l'equip d'Albiol. Potser el més correcte, a més de dur la crítica al carrer seria plantejar alternatives. I tot sense oblidar l'encertada dita de Napoleó: “quan l'enemic s'equivoca, no el distreguis”.

dilluns, de maig 07, 2012

El meu record de Beethoven, ara que ha mort


De sobte, una trucada em du a l'any 1976, o potser uns mesos abans. Per mi el titular és: ha aparegut Beethoven. I el subtítol: va morir el 9 de març a Israel, on es va establir en fugir de Catalunya.
Per a mi, Josep Lluís Pérez era Beethoven. Els dos formàvem part del FNC, ell, segur amb molta més qualificació. El nom no sé si li vam posar nosaltres o si li deien els seus companys de Barcelona. El cert és que el Beethoven venia sovint a veure'ns als militants de les comarques del pla de Lleida, llavors en dèiem de la regió vuitena. Les visites eren la forma de coordinar-nos. Uns cops venia el barbes, uns altres el colilles. Eren els capdavanters. Junt amb ells hi acostumava a desplaçar-se un altre militant qualificat, i amb el barbes venia el Beethoven. Li dèiem així per la seva pinta: cabells arrissats, ulleres rodones i metàl·liques i aire d'intel·lectual del 1968. Tot plegat va contra les normes de la clandestinitat. En aquest sentit ens deien que els noms de guerra no havien de tenir res a veure amb les característiques de les persones, i per contra els noms eren gairebé un retrat robot.

El Beethoven feia, com deia, tàndem amb el barbes. Aquest era el nom de batalla que li havíem donat al cap de la facció jove del front: Joan Ramon Colomines-Companys. El barbes era el líder i al Beethoven el vèiem com a segon de colla.

Hi vaig tenir alguns contactes amb el Beethoven. El més llarg va ser fruit d'una visita a Barcelona. Vaig dormir a casa seva, situada a prop de l'edifici històric de la Borsa, a un tercer pis, em sembla. El vaig acompanyar en la seva tasca diària, repartir comunicats de FNC a la premsa. Els escrivia a casa i després, els vam lliurar a mà a les redaccions, a persones determinades. Després vaig acompanyar-lo a un dels primers mítings del PSAN al Maresme. Hi vam anar per veure com s'ho feien els nostres competidors.

També el recordo d'una reunió d'urgència de militants de Lleida en la que, en un clima d'excitació, vam decidir que plegàvem de Front. Hi vam redactar un comunicat crític amb una ponència d'un col·lectiu denominat Claris que, en la nostra opinió obria el camí cap a una liquidació del partit en la seva versió socialista-independentista.

Més tard vaig veure la parella barbes Beethoven en una curiosa reunió en la que se'ns proposà, als escindits, entrar com a tendència al PSC. Ningú s'hi va apuntar i finalment el barbes va entrar-hi i al cap de poc hi va sortir per fer cap a CiU.

Després Beethoven va desaparèixer. A alguns ens va semblar que havia seguit al barbes, o que se n'havia anat a casa, cosa que passava abastament després d'una escissió. Però, un dia vam descobrir que havia estat detingut i acusat de formar part de l'Epoca, aquell exèrcit secret que es va intentar posar en marxa a finals del franquisme. La foto del Beethoven publicada als diaris deixava clar que havia estat objecte d'un hàbil interrogatori per part de la policia. Al cap d'uns mesos el van alliberar i més tard el van tornar a buscar, però ja no el van trobar. La resta es coneix, sembla que va marxar a Israel i es va integrar en aquell estat, dins d'una quibuts progressista. Ha mort amb 57 anys després d'una llarga malaltia.

Com deien els romans als seus herois: "que la terra et sigui lleu"

dissabte, de maig 05, 2012

El #novullpagar no és la marxa de la sal


He seguit el moviment que s'agrupa sota el lema #novullpagar. Va començar per objectar als peatges i els motius, per errades de CiU, s'han ampliat poderosament. Una protesta pacífica contra una injustícia palmària com és el pagament periòdic als burot que proliferen a Catalunya semblava convertir-se en l'inici d'una revolta ciutadana que ,com un allau, ens podria dur a trencar amb l'estat espanyol, però em temo que encara estem lluny de l'inici de l'onada alliberadora.

Les xarxes socials tenen efectes positius. No es depen dels mitjans informatius tradicionals per obrir canals propis de complicitat. Internet, com abans el paper, ho suporta tot, i dóna una imatge enganyosa de la veritable profunditat del moviment. La pantalla es pot omplir de crides a l'acció, però tot s'ha de transformar després en iniciatives reals. I si no s'avança el desànim fa recular el col·lectiu, de vegades a fites pitjors de les anteriors a la protesta.

Mirant Internet vaig veure una piulada que posava un link a una sèrie de reportatges sobre la lluita no violenta duta a terme per Ghandi, que va dur a la independència de l'Índia. La seva protesta començava contra la fiscalitat vinculada al consum de la sal. La resposta fou cridar al boicot a la taxa i anunciar que travessaria el país i arribaria a la platja on trencaria la legalitat al plegar la sal directament de l'aigua marina.

Ghandi va afegir a la seva acció l'exigència que els governadors i poders locals trenquessin la seva dependència de l'imperi britànic. La resposta van ser detencions, agressions i empresonaments. Fins a 17.000 persones van acabar tancades. Finalment, el govern britànic va haver de cedir.

Tot i la bona intenció del qui posava l'exemple de Ghandi, la situació aquí no s'acosta ni de lluny a la que van afrontar els indis. Crec que es tracta d'una bafarada que surt de la vàlvula de seguretat de l'olla a pressió que és Catalunya. Algú afluixarà el cargol i tot tornarà a ser com abans. Tornarem a les queixes del proverbial català emprenyat.

Perquè darrera del #novullpagar em temo que no hi ha el tremp suficient ni gruix humà i polític com per dur el procés de trencament pacífic fins al final. M'ho temo perquè actuacions com la de dir que no es pagaran les multes van acompanyades de la quasi seguretat que si es rep el paper de la sanció hi ha molts números que tot acabi en no res. Imagineu si el preu fossin els cops o les detencions que, en una lluita ghandiana se suposen com ha possibles i que, no cal dubtar, l'estat aplicaria.

Està bé que saltin guspires, però crec que cal pensar en una lluita de gran abast no sols en la desobediència si no també en el temps. Ghandi va tardar 16 anys a veure la independència del seu país després de la seva victòria propiciada per la marxa de la sal.