dimecres, de març 28, 2012

La meva vaga

Els treballadors no fan vaga perquè no vulguin treballar si no perquè ho volen fer en millors condicions”. La frase és de Francesc Layret i la faig meva perquè no he trobat una altra síntesi més encertada que expliqui els motius d'aquest tipus d'acció.

Aquest dijous, 29 de març, potser milions de persones a l'Estat espanyol no treballaran. La majoria per mostrar la seva posició contrària al neoesclavisme que els engominats i encorbatats, educats en escoles d'elit, gairebé totes vinculades a l'església catòlica, intenten no sols aplicar si no que, a més s'accepti com una cosa normal.

Hi haurà també milions de persones que no treballaran, perquè han estat fets fora dels seus llocs de treball. En alguns casos per motius economicistes, en altres per deslocalitzacions i en molts casos per mostrar simplement qui mana.

Un argument contra la vaga es dir que no serveix per a res. La història ho desmenteix. Fins i tot si a curt termini no tomba les mesures contra les que es convoca, inicia una mobilització que a mig o llarg termini causa canvis. Que els hi preguntin als socialistes. A partir de la vaga general no van aixecar el cap! S'ha demostrat també que el món només avança quan els oprimits es defensen. Si féssim cas dels que criden a no fer res encara duríem un anell al nas com a mostra de submissió!

No entro en la lletra petita. Els sindicats són el que són. Els partits polítics tampoc aixequen entusiasmes..En tot cas aquesta batalla no la podem delegar: es nostra.

Acabo amb dos tocs personals. Aquest 29 de març recordaré als treballadors d'Inpacsa, la fàbrica on treballava el meu pare. Quan ell va morir, després de més de dos anys de llarga malaltia, es van adonar que a casa no ens en sortiríem perquè es tardava més d'un any a a cobrar de viudetat i d'orfenesa. Érem tres germans, jo el més gran amb catorze anys. Deia que es van adonar de la situació i els gairebé 400 operaris d'aquella fàbrica, ara tancada, van obrir un compte i van donar el valor dues hores de la seva feina a la nostra família. Ens van ajudar i molt!

Recordo també un sindicalista lleidatà represaliat pel franquisme. El van posar en una llista negra i no li donaven feina, de tal manera que va haver de recollir cartrons per Lleida. El que no se sap és que ni a ell ni a la seva família els seus companys van permetre que els hi faltés res.

Per tot això i moltes altres raons, amb la meva modèstia jo el 29 faré vaga i intentaré explicar-ho a la gent que estimo. Aquest bloc, per tant, no s'actualitzarà. És poc, però de mica en mica...




divendres, de març 23, 2012

Els diners segrestats pel fons de pensions de la Generalitat als seus empleats, el nou "corralito"


Les entitats d'estalvis han perpetrat els últims anys diverses malifetes. Una és la coneguda popularment com el corralet. Consisteix en haver venut productes de nul·la liquiditat a persones sense prou formació per poder entendre què compraven. Aquests productes són entre altres les participacions preferents.

Tot i els intents d'algunes entitats de tirar terra a l'assumpte és probable que els jutges hagin de veure-se-les amb aquest espinós assumpte. Llavors veurem si s'atreveixen amb els capitostos de les entitats d'estalvis que han realitzat aquestes pràctiques moralment absolutament criticables, ja veurem si penalment hi haurà alguna repercussió o acabarà tot amb indults desvergonyits.
Però no vull parlar d'això si no d'una altra pràctica de la que ningú piula. Vull parlar d'un altra pràctica que manté congelats desenes de milions sense que els seus teòrics propietaris puguin ni decidir en què s'inverteixen aquests diners.

No sé si se'n recordaran que fa uns anys la Generalitat va decidir que una part dels salaris dels seus treballadors els ingressaria, amb acord o sense d'aquests, en un fons de pensions. Va comunicar que cada any ingressaria una xifra, petita, no creguin, a cada empleat en el dit fons de pensions. Els empleats, funcionaris o laborals, podrien retirar aquestes xifres al jubilar-se. Mentrestant una entitat gestionaria aquests diners i els faria créixer, de forma que els empleats de la Generalitat veurien complementats els seus retirs.

Es va fer un concurs i es va adjudicar a La Caixa a través d'una filial d'assegurances. Durant dos o tres anys la Generalitat va ingressar la seva aportació (no creguin, per un empleat amb uns deu anys d'antiguitat suposaven entre 200 i 300 euros cada any).

Però vet aquí que l'any passat en plena crisi, la Generalitat va dir que no hi farà cap més ingrés (no tenen un euro després de regalar uns 400 milions als més rics amb la supressió de l'Impost de Successions).

La situació ara està així. Els més de 200.000 treballadors de la Generalitat tenen entre 600 i 1000 euros dipositats en un fons de pensions que els últims anys no ha fet més que anotar pèrdues. Si fem el càlcul multiplicant els 200.000 empleats públics per uns 800 euros de mitjana el resultat són uns 160 milions que la Caixa té fins que cadascun d'aquests empleats es jubili o sigui acomiadat, que tot pot ser.

Segons experts consultats, la única cosa prevista en el conveni firmat entre la Generalitat i els sindicats és convocar una comissió paritària que podria decidir si es canvien els productes en què inverteix aquest gegantí i inoperant fons de pensions. Però, no està previst, per exemple, que un empleats pogués reclamar els diners que té en aquest producte i els sumés a un fons particular que ja hagués subscrit i sobre el que pot decidir en què i quan inverteix. D'això res, la Caixa té ben guardats al seu corralet aquests altres milions. Un altre motiu per indignar-se!

dimecres, de març 14, 2012

Balaguer li deu un homentage a la Teresa Pàmies, almenys un carrer


Unes hores després de conèixer-se la mort de la Teresa Pàmies m'apresso a escriure aquesta entrada en el meu bloc. Sempre he estat partidari d'unir les accions a les manifestacions de bona voluntat. Vull dir que Balaguer, la ciutat on vaig nàixer li deu un homenatge a la Pàmies. I la meva proposta és que aquest homenatge sigui almenys donar el seu nom a un carrer de la ciutat.

Sé que en l'anterior legislatura municipal hi va haver una proposta de reconeixement de Balaguer a la Teresa Pàmies i que no va tirar endavant. Desconec els detalls, però em vaig criar al carrer del Torrent i sé el pa que s'hi dóna a la meva ciutat. Però anem al gra.

La Teresa Pàmies es mereix un carrer a Balaguer, perquè a la sortida del franquisme va ser una de les persones que més va contribuir a situar la població en el mapa de Catalunya. Els seus llibres sempre van tenir com a escenari de fons la capital de la Noguera. Sense Balaguer, Testament a Praga, ni Quan érem capitans, ni Crònica de la vetlla no es poden entendre.

Però, la Pàmies era, va ser sempre, una persona compromesa ideològicament. Va ser militant i dirigent del PSUC. Ho va ser en uns moments en què ser de Balaguer no era obstacle per assumir responsabilitats polítiques de primer ordre. No sé si ara això seria possible.

També cal dir que de retorn del seu exili, respecte a Balaguer l'actuació pública de la Teresa Pàmies va ser sempre discreta. Fins i tot les seves visites a la ciutat eren breus. No recordo que des de la seva posició pública influís directament o indirecta en la batalla política de la seva ciutat de naixença, però altres sobre això poden tenir més informació que jo.

Crec que Balaguer li deu un carrer a Teresa Pàmies perquè ningú que no estès encegat per perjudicis ideològics no ho entendria. Només cal recordar que a Balaguer hi ha carrers dels quals pocs ciutadans en podríem donar raó. Un exemple: Cardenal Ben-lloc, un bisbe d'Urgell que va arribar a la tiara cardenalícia, però de qui no recordo actuacions concretes en favor de Balaguer, té un carrer i no seré jo qui discuteixi aquesta distinció.

A més, Balaguer ja té carrers dedicats a persones de rellevància política democràtica que tampoc han estat discutides. Tenim carrers dedicats a Maria Aurèlia Capmany o a Frederica Montseny, que, amb tots els respectes, tenen menys a veure amb Balaguer que Teresa Pàmies.

Espero que la meva proposta tingui curta volada, que l'Ajuntament o els grups polítics que hi són presents prenguin protagonisme i en poc temps hi hagi un carrer dedicat a la millor cronista de la ciutat de la segona meitat del segle vint. Però si això no passés, hi haurà altres majories que tindran més visió política i tard o d'hora hi haurà un carrer Teresa Pàmies a Balaguer. Perquè el seu nom perdurarà potser més que el d'alguns paers.

No obstant, és possible que les fòbies ideològiques persisteixin. Llavors la vergonya ens cauria a sobre a tots nosaltres els balaguerins, perquè, tenint una oportunitat de primer ordre per honorar la memòria no sols de la Pàmies si no d'una generació que va gosar somiar amb un món diferent, més just, no ho va fer. En aquest cas Balaguer serà coneguda a més de per altres coses, per la poc edificant característica de no honorar la que sí que va ser reconeguda amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el premi Josep Plà, o tants i tants guardons literaris i cívics. Podem triar. Fem-ho.


dimarts, de març 13, 2012

El taló d'Aquil·les de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), aconseguir la majoria social


La setmana passada es van donar dues mobilitzacions polítiques a Catalunya: la creació de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i una manifestació massiva contra les retallades laborals. He estat molt ocupat, però no he pogut llegir gaires coses que vinculin una i altra accions.

Reunir 7.000 persones en una trobada multitudinària no és fàcil. Tampoc és senzill treure al carrer milers de persones en un diumenge solejat, en un ambient de depressió psicològica general.

L'ANC pretén a curt termini liderar el procés independentista a Catalunya. Ho vol fer mobilitzant la societat civil de forma que empenyin als partits polítics i a l'administració a unir-se al procés emancipador. Ho fa a partir d'un mínim programa, o programa de mínims que silencia qualsevol punt polèmic. De fet, el que vol fer aquest nou organisme, que es reclama fill de l'Assemblea de Catalunya, és aconseguir una majoria social favorable a la creació d'un estat propi.

Al mateix temps, la Marina Subirats acaba de publicar un llibre titulat: Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI, limitat a la província. En ell indica que el 60% de la població d'aquesta demarcació forma part de la classe treballadora. El 39% formaria part de la classe mitjana i només un 1% . Per tant, queda clar que hi ha una majoria social a Barcelona, també extrapolable a la resta del país, que té uns interessos a priori favorables a mantenir l'Estat de Benestar.

Vet aquí dues realitats que sembla difícil que es donin en el mateix país sense reflexions que en busquin una relació. Dit en altres paraules, com es pot plantejar un procés independentista sense tenir en compte a la majoria del país?

Contra les retallades i a favor d'elles

 A la reunió al Palau Sant Jordi hi convivien grups directament contraris a la reforma laboral aprovada pel Partido Popular, com la CUP, amb sectors polítics que han aplaudit la nova norma legal, que ningú amaga que és una eina per amorrar al terra als treballadors, parlo de UDC i CDC. D'altra banda, no crec impossible pensar que ne la manifestació de l'11 de març no hi hagués partidaris de la independència nacional.

Es pot dir que barrejo problemes diferents. Que un cop assolida la llibertat nacional es podrà debatre en llibertat com organitzem el repartiment de la renda nacional, tot això ha estat abastament debatut i a mi em cansa repetir els arguments, però tornem-hi.

Els que defensen que no s'ha d'entrar ara a debatre com serà un país futur, el que ens diuen, potser sense adonar-se'n és que un país independent seria com ara (jo crec que socialment molt injust), tot i que amb estat propi, perquè no qüestionar el que tenim ara significa heretar aquesta estructura, amb Samarachs, Molins i Millets, i les 300 famílies que “són a tot arreu”.

Per contra, un veritable projecte emancipador ha de partir de la realitat social existent per interessar-la en un projecte de llibertat. Això vol dir que un moviment social que vulgui ser guanyador ha de tenir en compte l'estructura majoritària del país, si no està abocat al fracàs o a la mera gesticulació.

Recordo que l'Asemblea de Catalunya, organisme en què s'inspira l'actual ANC, a més de advocar per l'autodeterminació, incloïa en el seu segon punt un apartat del que ara no es parla: accés del poble al poder econòmic, a més de advocar per les llibertats bàsiques i la coordinació amb la resta de l'Estat.

Els independentistes catalans tenen, tenim, molts exemples de creacions d'entitats que finalment queden en projectes fallits. Sobirania i Progrés podria ser un cas paradigmàtic. Ara, el sidral està en el seu moment més àlgid, però si no es va amb compte la depressió anímica ens pot agafar de ple el 2014.

dijous, de març 08, 2012

La transició a Balaguer: la creació de l'Assemblea democràtica local

El meu germà Andreu em diu sovint que escrigui les coses en què he estat involucrat, bé sigui a nivell familiar o col·lectivament. Potser pensa que si no queden escrites, les petites històries es poden perdre. Per això m'he animat a parlar de la meva experiència a l'inici de la transició a Balaguer.

La capital de la Noguera era, a mitjan dels anys 70 una població amb un nivell de politització notable. Hi havia presència de molts partits i una activitat que feia que el Governador Civil de Lleida ens tingués en compte de manera important.

A la ciutat hi havia un nucli notable del PSUC. El representava el Gregori Gallego, que en pau descansi, que més tard va ser alcalde per aquell partit i després en llistes independents. També hi havia gent jove relacionada amb el que més tard seria el PSC. ERC, existia a partir de diverses persones que s'hi sentien a prop. El que més tard seria CDC comptava amb persones que apostaven per un catalanisme que no trenqués amb l'economia de mercat. A més hi havia nuclis independentistes, lligats a Front Nacional de Catalunya i finalment joves comunistes simpatitzants de l'experiència maoista. Tot això en poc més de 10.000 habitants.

L'Assemblea de Catalunya era sens dubte l'organisme opositor al franquisme amb més presència. A Balaguer es va fundar l'Assemblea de les Terres de Lleida, concretament a Santa Maria. En aquella situació, als inicis de 1975 algú, segurament el PSUC, va pensar que calia crear una entitat unitària a la ciutat.

Tot i existir molts partits a Balaguer era paradigmàtica la divisió entre l'oposició. Em disculpareu si parlo de memòria, però tot sembla tenir l'origen en un enfrontament entre els que esdevindrien el PSC i el PSUC. Si no m'erro, el problema concret va ser una dura disputa per controlar el que era llavors l'Ateneu de Balaguer. En sé poc d'allò i hi ha altres persones que en podrien parlar amb més coneixement de causa. El fet és que gairebé no es parlaven entre els dos principals partits de l'esquerra. La resta eren entitats més incipients que s'arrengleraven en un o altre bàndol en funció de les simpaties personals.

Sigui con sigui algú va tenir la idea de convocar una reunió cimera per crear una assemblea local. A mi, com a representant del Front em van convocar a una trobada a la rectoria, que estava a la plaça del Mercadal. Em va sobtar perquè l'Església havia tingut a nivell local un paper més aviat passiu i facilitador que proactiu. Només algunes accions com la col·laboració en les setmanes de la joventut trencaven aquesta tendència.

Reunió a la rectoria

Amb 17 anys vaig assistir a aquella llarga reunió que a mi em va semblar una experiència remarcable. Com era d'esperar el Gregori Gallego va dur la veu cantant en la trobada. Segons recordo es tractava de preparar la transició a la democràcia a nivell local evitant qualsevol actuació que pogués trencar amb la voluntat pacífica i ordenada que havia de tenir el canvi. En una primera ronda ens vam presentar. En alguns casos els representants dels partits ho feien a cara descoberta. Gregori es va definir com a membre el PSU de Catalunya; el representant de socialista, no recordo exactament qui era, però podria ser el Jaume Casals i ho va fer en nom de la gent que estava intentant crear aquell partit. L'Auberni, ja finat, del que seria CDC, es va presentar com a seguidor de Jordi Pujol. El Jordi Jou, que en pau descansi, era el representant d'ERC, em va sobtar perquè va definir el seu grup com a representants a Catalunya del que a Alemanya era Willy Brand (socialdemòcrates), nosaltres ens varem definir com a independentistes d'esquerres (tot i que de dreta no n'hi havia...)

Després es va plantejar un torn obert en què gairebé tots es van manifestar per la necessitat de la coordinació. Aquí va brillar el representant del PSUC que va plantejar tot un programa que després seria la base de la seva campanya municipal i que va dur al Gregori a l'alcaldia.

El rector assistia a la reunió en un posat ostentosament neutral però que comprometia alhora l'Església amb la futura democràcia. Per cert, la Guàrdia Civil es va assabentar de la trobada, però Mossen Mas no es va arrugar quan li van preguntar. Poc més. Es va decidir que ens continuaríem reunint i així ho varem fer almenys un cop, al domicili particular un membre d'ERC que, perdoneu la meva memòria, havia estat directiu de Safyc i que havia tornat, deien, a Balaguer, carregat de duros. S'havia trencat el gel!

El que sí que va quedar institucionalitat va ser una mena de trobades on hi anàvem els representants dels partits més vinculats amb l'Assemblea. D'aquestes reunions recordo el Felip Castells, del PSUC, amb el seu impenitent optimisme..

Els esdeveniments van anar molt ràpid aquell any. Les mobilitzacions es convocaven a nivell general i eren seguides localment amb més o menys fe pels militants segons les seves percepcions. La marxa de la Llibertat ens va donar oportunitat de treballar plegats més enllà de sigles, hi ho vam fer. Més tard Franco va morir i tot es va disparar. No hi va haver trencament ni va fer falta que garantíssim l'ordre. El 1979 es van convocar eleccions municipals i per sorpresa de molts el Gregori Gallego va ser alcalde. A alguns no ens va sorprendre tant.

dimarts, de març 06, 2012

Els herois de Can Ruti


Per aquelles coses de la vida he hagut de visitar Can Ruti. No era per mi, era per un familiar. Us he de dir que hi vaig arribar procedent de l'Hospital de Badalona. En aquest centre es fa un triatge dels malalts d'urgències i atès que és prou nou la sensació és encara d'una situació correcta pel que fa a l'atenció a l'usuari.

Ja no crida l'atenció veure que les parets dels centres de sanitat públics estiguin plenes de cartells on els professionals del ram es queixen, critiquen i plantegen alternatives a la seva penosa situació. En alguns casos les afirmacions que es poden llegir esgarrifen!.

Però a Can Ruti, també conegut com a Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, la situació es més dura, especialment a urgències. Arribar-hi et fa pensar que, per exemple, Badalona hagi estat bombardejada i els ferits s'acumulin als passadissos del centre. Llits i camilles de malalts diversos hi conviuen en un ordre que només els experts poden entendre.

En tota aquesta situació prenen protagonisme els professionals de la sanitat. He vist coses difícils d'explicar pel que fa a abnegació i treball, segurament no reconegut per les altes instàncies. Un doctor atenent telefònicament dos pacients i alhora examinant en directe a un tercer, seria un exemple en aquest sentit. Auxiliars ajudant amb el que poden a l'hora de fer arribar menjar a malalts , per exemple diabètics, entre els passadissos del centre... I així, es podria fer una llarga llista de serveis no reconeguts.

Els interessos del conseller

Tenim una bona sanitat, jo crec. No potser tan bona com es presumia fa uns anys, però molt millor del que molts ens pensem. Ara es retallen despeses en sanitat d'una forma desassenyada. La sospita fàcil al respecte la dóna la personalitat del conseller del ram, procedent de la patronal privada. En aquest sentit cal recordar que els polítics quan pleguen tornen a l'àmbit privat, cosa que molts cops explica algunes decisions que prenen mentre són al poder.

He volgut parlar de Can Ruti com a metàfora de l'esforç titànic que els treballadors i treballadores de la sanitat pública estan fent per tots nosaltres. Ho faig perquè en quedi constància. No sigui que al cap dels anys aquest capítol quedi oblidat com, per exemple pot passar en la conquesta de la democràcia, que es va fer gràcies a molts herois anònims dels quals no ha arribar ni el nom ni el què han fet per tots nosaltres.