dijous, de febrer 23, 2012

"Tanta roba i tan poc sabó i tan neta que la volen..." Joc també sóc ....


                                  Foto el Punt/avui
La frase és popular i la va aprofitar l'enyorada Montserrat Roig per titular una de les seves narracions. He pensat en aquesta frase feta en conèixer que el que el govern del PP a Badalona ha proposat per mantenir els mitjans de comunicació públics fer-hi una retallada que suposaria passar dels 66 operaris actuals a 26. A la pràctica suposaria deixar en quadre la ràdio, la televisió i la revista públiques.

No obstant, la mesura té una segona part. El govern municipal en minoria, que encapçala el senyor García Albiol, planteja a canvi de mantenir en marxa els mitjans públics, que els treballadors que quedin assumeixin una sèrie de tasques que els representants dels treballadors consideren que són impossibles de complir, sense rebaixar dràsticament la qualitat del producte: Tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen...

El que planteja el govern del PP és un xantatge. I no hi ha gairebé ningú que ho digui amb aquestes paraules. Els opinadors mediàtics es fan, però, un fart de denunciar que els empleats de TMB poden fer vaga per reclamar que l'empresa compleixi amb el conveni...

Brindis al sol

CiU, de la mà de l'inefable Falcó, planteja incrementar la dotació econòmica i personal dels mitjans locals de Badalona fins a 46 empleats. Es tracta d'un brindis al sol per quedar bé. Perquè una solució com aquesta defensada pels regidor de la coalició de Mas i Duran i Lleida no té cap virtualitat si no fa front comú amb els altres dos partits de tradició democràtica a la ciutat: PSC i ICV-EUA. Es tracta doncs, d'intentar quedar bé sense fer res pràctic.

Però tornat als treballadors, la nova situació fruit de la crisi aboca a una part de les plantilles a l'atur i a la resta a una explotació sense pal·liatius. Aquestes alternatives fan que les hores extres no pagades es converteixin en pràctica habitual en moltes companyies que abans han acomiadat la meitat del seu personal sense que realment la feina hagi afluixat. Tot plegat té un efecte negatiu a curt però ens desperta del somni de pensar que hi havia algun desig de concertació social per part dels poderosos. Ho va dir clarament la senyora Tatcher al Parlament britànic: “crec en la lluita de classes, i la pensem guanyar nosaltres”.

dijous, de febrer 16, 2012

Premsa en Lluita, perquè no?


En les circumstàncies actuals i les que previsiblement vindran, caldria que la professió periodística s'armés de nou. En èpoques anteriors davant períodes de gran tensió informativa i social els periodistes ens dotàvem d'un mitjà propi: “premsa en lluita”. Un diari que permetia, durant les vagues generals, informar als ciutadans sense mediatització de les empreses ni dels seus encarregats a les redaccions.

Es tractava d'un exemplar únic que editava el sindicat de periodistes i que distribuïen periodistes durant les concentracions i manifestacions que es desenvolupaven durant les vagues generals. La confecció d'aquest diari era autogestionària i el finançament es basava en el treball voluntari i en els fons que es recollien durant la seva distribució.

Hi van haver altres experiències semblants a premsa en lluita. Per exemple, en la dècada dels 90 del segle passat grups de periodistes de diferents mitjans van decidir publicar diversos números d'una revista en format de diari, denominada “Diari de la Pau”. Era, en aquella ocasió, un periòdic que recollia les informacions i opinions crítiques amb l'escalada bèl·lica que va suposar la primera guerra de l'Iraq. Periodistes i escriptors d'anomenada, com Manolo Vázquez Montalban hi van participar activament.

Pensava en la reedició de premsa en lluita l'altre dia en veure com els treballadors de la Mañana de Lleida havien de realitzar una vaga després de no cobrar durant sis mesos. La seva veu només es podia sentir a partir de les xarxes socials d'Internet. Però no es pot oblidar que no tothom té accés a la xarxa, i menys els més pobres.

Pensar en la possibilitat de posar en marxa un mitjà periodístic autogestionat, sense control de les empreses i amb el màxim rigor professional no seria una utopia en aquests moments. Per desgràcia ocasions per publicar un diari d'aquestes característiques no faltaran. Professionals per participar-hi tampoc i a la societat cada cop hi ha més col·lectius que demanden informacions sense filtre ni sense pressió dels grups empresarials o bancaris que condicionen els mitjans tradicionals. Llanço la idea, no sé si algú la voldrà recollir.

Potser el paper és un objectiu molt agosarat, però accedir a la xarxa, tal com es pot veure en aquest bloc, seria possible si hi hagués voluntat entre la professió.

Salut i endavant

dijous, de febrer 09, 2012

Fariseisme entorn de la vaga de TMB i el Mobile World Congress

L'anunci de vaga fet pels treballadors de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) ha endegat una reacció farisaica de grandària descomunal. Tots els tertulians que pasturen als mitjans públics i privats catalans s'han afanyat a carregar-se els vaguistes perquè fan coincidir la seva protesta amb l'anunciada celebració a Barcelona del Mobile World Congress (WMC) .

La crítica als treballadors es fonamenta en les conseqüències nefastes que per a l'economia catalana pot tenir la protesta obrera quan Barcelona s'ompli de representants de les multinacionals de telecomunicacions més importants del món. Curiosament, les desqualificacions no s'han centrat tant en els efectes que la vaga pot tenir en la vida de la ciutadania local, curiós, si més no. Si hi ha vaga aquests seran els més perjudicats, no els senyorassos del congrés.

A mi em sembla que els directius de les grans empreses de telecomunicacions són uns usuaris més aviat anecdòtics de metro i autobús. El taxi és el mitjà més utilitzat per desplaçar-se per una ciutat que no coneixen. Per tant, potser la plantada pot suposar una incomoditat per una minoria dels visitants, però no és significatiu per al conjunt dels alts directius. O potser algú va veure viatjant pel metro a un alt directiu de Google en l'edició anterior?

Les crítiques dels corre-ve-y-dile del poder obliden, obliden? Que en l'origen de la protesta dels treballadors hi ha una congelació salarial i un incompliment palmari per part de les autoritats dels acords laborals firmats en el seu dia. D'això no en diuen ni una paraula. I ja se sap que no hi ha acció sense conseqüències...

Un altra cosa que diuen els que s'autoatorguen ser portaveus de la opinió pública és criticar que la vaga es fa en dates assenyalades. Què potser voldrien que les protestes es fessin el 15 d'agost entre les 4 i les sis de la tarda??, s'ha de tenir barra...

La pena és que alguns dels que s'apugen al tamboret per alçar la veu contra els treballadors són o havien estat intel·lectuals més o menys orgànics del socialisme nostrat. Si no es pensa en aquestes coses no s'entén com la joventut fuig dels missatges socialistes com els gats de l'aigua calenta.

dimarts, de febrer 07, 2012

La Mañana: quan els periodistes prefereixen l'atur a seguir com ara


La vaga indefinida de la plantilla del diari La Mañana és paradigmàtica de l'estat lamentable que afecta a la professió periodística. Ras i curt, els treballadors del rotatiu lleidatà han decidit parar perquè l'empresa feia sis mesos que no els pagava i no tenien cap seguretat de que ho fes. La mesura empesa pels treballadors té com a intenció de fons aconseguir que els empresaris els acomiadin i així aconseguir algun ingrés ni que sigui de l'atur.

Curiosa aquesta situació en la que els treballadors troben més atractiu l'atur que mantenir la feina! A més, asseguren que la societat titular del diari de Lleida quan pagava ho feia sistemàticament en negre. Sumeu-hi l'ofec de mitjans per operar. Fins i tot els hi havien tallat la calefacció. A Lleida!
Més enllà del grau d'explotació concret que afecta als operaris del diari lleidatà, vull remarcar que l'actitud de l'empresa de La Mañana: no pagar durant sis mesos i no rebre cap sanció de l'autoritat pertinent mostra fins a quin punt hi ha un desequilibri en favor de l'empresari en aquests moments, i les lleis es van elaborar durant el govern socialista! No cobren i no poden deixar de treballar perquè es consideraria abandó de lloc de treball i no rebrien cap indemnització ni tindrien dret a l'atur pel que han cotitzat.

Això que explico no afecta no només a un diari del Segrià. Hi ha desenes d'empreses a l'Estat espanyol en situació semblant. Els treballadors no cobren i no poden plegar, una cosa, doncs, que s'apropa a l'esclavatge.

Sense ser tant radicals, hi ha empreses de l'àmbit industrial que primer han patit un ERO que ha suposat l'acomiadament de part de la plantilla i després, com realment tenien demanda, els treballadors que resten han de fer hores extres per complir amb les comandes, hores que no cobren, clar.
Però tornem a la Mañana. Diguin el que diguin els documents oficials, la família Dalmau sempre ha estat a prop de la propietat. I molts companys encara es recorden que aquest grup va estar al darrere d'una altra aventura sagnant per a la professió: la compra del Diari de Barcelona i la seva transformació en Nou Diari. La crisi que va acabar amb el tancament d'aquell diari va suposar que desenes de periodistes es quedessin a l'atur i sense cobrar i tardessin més de deu anys a rebre una petita part del que els hi devien. A la fi un acord judicial va saldar el contenciós. Per tant, els propietaris de la Mañana ja tenen experiència en no pagar i sortir-se'n sense conseqüències.

El més trist és que aquestes actituds poden cremar tota una generació de periodistes que hi han posat tota la il·lusió possible en un marc absolutament negatiu. Però que ja han dit prou i prefereixen l'atur a seguir com ara.

Tota una llàstima en un diari que va nàixer de la d'Emilio Romero fruit de l'ocupació de Lleida durant la Guerra Civil. El periodista falangista rebia al seu despatx amb camisa blava i amb pistola i corretjam. Va ser un mitjà aperturista durant la transició, amb Emilio Rey i Josep Antoni Rosell Pujol. I amb la privatització el seu primer equip periodístic el va somniar en un procés que havia d'acabar convertint-lo en un mitjà plenament democràtic i en català.



dissabte, de febrer 04, 2012

En solidaritat amb els treballadors de La Mañana


M'arriba a través de twitter la informació que els treballadors de La Mañana, diari de Ponent, es declaren en vaga, bàsicament perquè no cobren. Envio una piulada de solidaritat (què fàcil) i tant aviat com puc escric l'entrada al meu bloc.

Vaig treballar uns set anys a la Mañana. Era de l'equip que va reprendre l'edició després de la seva privatització. Allà sota el tàndem del Ramon Correal i el Ramon Badia i la Magda Ballester vaig aprendre a ser periodista. Després he treballat per altres mitjans, potser amb més tirada i més renom que la Mañana, però l'esperit de l'ofici el vaig aprendre al Polígon Industrial de Lleida envoltat d'amics, passant calor a l'estiu i patint per gairebé tot, sense tenir tampoc la seguretat que a finals de mes cobraríem. Però era un altre moment i tot semblava possible.

Vull homenatjar a tots els companys amb els que vaig compartir taula aquells anys. Als coneguts i als desconeguts. Als meus caps, que van tenir paciència quan era un novell amb més ambició que coneixement, a tots els que em van suportar en els meus rampells insuportables..

El periodisme local, és el més difícil. Cada dia t'enfrontes a pit descobert a la pàgina en blanc. Quant vaig anar a Barcelona, la primera sorpresa va ser les facilitats amb les que aquí treballàvem: teníem agències, notes de premsa, diversos fotògrafs i de vegades n'hi havia prou amb fer una informació al dia. A Lleida de vegades havies de fer-ne quatre de planes al dia...I sempre lluitant amb una competència que com deia el Badia, està formada pels millors “al nostre ofici no n'hi ha cap de dolent....” deia.

El periodisme local és el més arriscat. L'endemà d'una informació compromesa segur que et trobaves al bar amb el protagonista de la teva noticia disposat a dir-te el nom del porc. O podies rebre a la redacció la visita d'una parella de policies preguntant per detalls d'aquell article on s'havia despenjat una bandera espanyola.. o rebre la protesta del cap local d'un sindicat agrari perquè creia que havies estat parcial en un reportatge.. Tot a tocar.

Escric tot això a cop calent esperant que un cop més el vell diari de Lleida aixequi el cap i que no ho faci sacrificant els seus treballadors. Podia haver fet també una crònica de les anècdotes on hi ha moltes jugades brutes fetes pels administradors, però no val la pena, m'hauria quedat curt.

Ignoro el que ha passat al diari en els últims anys, ho vaig deixar a finals de la dècada dels 80 i gairebé totes les informacions que m'arribaven parlaven de degeneració del clima intern. Quedi aquí el meu homenatge i la meva solidaritat als treballadors, que des de la seva represa hi han posat el coll i han remat sense dur el timó. Quan s'adonaran els que manen que treballar en equip és millor que equivocar-se sols.

Salutacions i solidaritat

dijous, de febrer 02, 2012

Ara que neva, penseu en la crisi dels serveis públics


Els partidaris del liberalisme salvatge es queden sense arguments davant de coses tant normals com una nevada. A més d'observar la neu, apareixen necessitats contundents. Es gasten més recursos a mantenir les carreteres netes i això no ho fa la iniciativa privada. L'Administració pública demostra en circumstàncies especials la seva efectivitat. Metges, infermers, mestres i policies vetllen perquè ningú quedi sense atendre en aquesta siberiada.

Potser per això, es pot veure que als països del nord, més freds, l'Estat de Benestar funciona, mentre que al sud, amb millors temperatures, l'absència de serveis es pot suplir més fàcilment. Potser per això en aquestes latituds es concentra la pobresa, almenys a Europa.

L'explicació anterior donaria joc a les converses de cafè, si és que la gent encara va als cafès a fer tertúlia. Per contra, jo crec que que la clau rau en la forma de ser dels nostres dirigents. Més aviat es tracta de veure si l'adscripció dels nòrdics a una filosofia protestant, que vincula la salvació de l'ànima a la rectitud amb que s'ha viscut, té a veure amb la seriositat amb que administren, tant en l'esfera pública com privada. Al seu torn, aquí, al sud d'Europa la cultura és majoritàriament catòlica, que permet dur una vida desordenada si en l'hora final hi ha penediment. Aquesta forma de pensar explicaria actuacions com les dels nostres empresaris, que deixen en tercer pla la seva responsabilitat social, darrere de la cobdícia i la insolidaritat. Això explicaria part del resultat de l'atur a l'Estat espanyol comparat amb les xifres dels països situats nord-enllà. I clar, el que fan els dirigents impregna les societats a les que estan vinculats.

Iñaki Urgangarín, Francisco Camps, Fèlix Millet o Mauriño, formen part dels fars que en un moment o altre han il·luminat la nostra societat.

En seguirem parlant