dijous, de desembre 27, 2012

Jordi Arquer: precursor del comunisme català, fill de Bellcaire, i els comités de cortijo

No sé si us ha passat mai, tenir mitificat un personatge i de sobte poder-hi parlar. Això em va ocórrer amb Jordi Arquer, un dirigent polític català de primera fila desconegut per molta gent.
A mi em va parlar per primer cop d'Arquer un company de Bellcaire d'Urgell, el Vicent Font. Es referia al record que hi havia del pare de Jordi Arquer, que havia estat mestre a la població propera a Balaguer. Allà va fer, segons em va dir, una important tasca de catalanització. El Vicent em va explicar que el fill d'aquell mestre havia estat un dirigent clau del comunisme català. I allò va picar el meu interès.


Jordi Arquer
Jordi Arquer era, doncs, fill de Bellcaire d'Urgell. A Barcelona va fundar el 1928 el primer partit comunista autòcton, el Partit Comunista Català, (PCC) creat per un grup d'estudiants. Arquer va esdevenir mà dreta, o esquerra de Nin i Maurín, segon de bord de les columnes de POUM al front d'Aragó, home de la resistència i els grups d'evasió entre el nord i el sud dels Pirineus. El bellcairenc va ser sempre exponent de l'ala més catalanista de les organitzacions en què va militar.

No recordo bé en quin acte el vaig veure al Jordi Arquer, sé que era al barri de Gràcia a Barcelona, en una d'aquelles trobades en què gent de distintes procedències polítiques intentàvem aclarir-nos ideològicament. Seria l'any 1977 i ell ja tenia 71 anys. Anava acompanyat d'un noi de poc més de 25 anys i va fer un breu parlament protocol·lari en nom d'un partit que pretenia impulsar: el Bloc Obrer i Camperol dels Països Catalans. Va restar una bona estona a la sala fins que vam fer un recés. Allà, encuriosit el vaig abordar.

El Jordi Arquer no era gaire alt, de cap quadrat i vestit amb el llacet negre o corbatí que duien molts exiliats. Em va impressionar perquè parlava amb molt aplom i li vaig notar ganes de reprendre, si l'havia deixat mai, la lluita. Em vaig presentar com a balaguerí. Va accedir amb paciència a la conversa que li proposava aquell xitxarel·lo que era jo.

Jo estava interessat en els orígens del PCC. Sobretot perquè trobava estrany que aquell grup de joves es decidís per crear un partit fora de la influència del comunisme oficial. Em va explicar que efectivament aquell grup va intentar vincular-se amb els comunistes ortodoxos, però -va remarcar- “no va poder ser”. Quan li vaig insistir per la raó, em va posar un exemple indiscutible: “Després de les primeres reunions a Barcelona ens van voler provar”- va dir- “ens van fer arribar uns paquets amb fulls volants perquè els repartíssim a les zones d'on érem nosaltres. Vam acceptar i quan ja érem a Lleida vam mirar els papers que havíem d'escampar. Instaven als pagesos a crear comités de cortijo. Això ens va decidir a crear el partit” em va manifestar.

Independentista sense saber-ho

Arquer no acabava d'entendre això de les organitzacions independentistes, encara que en parlar amb ell quedava clar que era només una forma diferent d'anomenar la mateixa cosa. Advocava per un sindicalisme des de la base. El partit per a ell era una reedició del BOC, potser amb pocs militants, però -afegia- de la qualitat més alta, “com els del POUM” i l'àmbit nacional dels Països Catalans. Va continuar, gairebé en solitari el seu intent i la convocatòria al primer aplec independentista del Fossar de les Moreres duia les sigles del partit de l'Arquer.

Vam xerrar gairebé tres quarts fins que ell va marxar. Abans es va quedar amb la meva adreça i poc després vaig rebre un llibre gruixut on els militants del POUM van reproduir les actes del vergonyant procés judicial en què els acusaven de ser agents feixistes. És un document brutal on es veu el coratge dels homes i les dones que no sols van gosar lluitar per socialisme i l'alliberament nacional si no que es van atrevir a fer-ho enfrontant-se a l'estalinisme. Poc després em vaig assabentar que l'any 1981 Arquer es moria a Perpinyà.

dimecres, de desembre 19, 2012

A Badalona cal una alternativa al clientelisme dels càrrecs de confiança


Les ferides obertes del govern del PP a Badalona segur que fan pensar en l'alternativa. Més enllà de l'efecte que pot tenir que governi una nova majoria cal pensar en el dia després. Obviaré aquí que el pas pel canvi depengui a hores d'ara de que CiU perdi la por a governar amb PSC i ICV-EUA, una por que és més gran que el desgast que li suposa deixar que el PP en versió Albiol senyoregi per la tercera ciutat catalana.

Foto: Nació Digital
Badalona té alguns mals compartits, crisi econòmica, desindustrialització, pobresa, que comparteix amb ciutats semblants. Contra això les receptes han de ser generals, però també té problemes propis, diferencials. Un d'ells és la forma de transmetre les polítiques que es facin des de l'Ajuntament als barris de la ciutat.

La recepta que s'ha aplicat les darreres legislatures ha estat la del clientelisme. Atès que no hi ha cap organització política prou implantada en tots els barris com per a ser suport efectiu de les polítiques de l'Ajuntament, es va optar per omplir els buits fent acords amb persones i grups que tenen influència en aquells àmbits de més difícil penetració, ja podeu imaginar-vos els noms d'alguns barris i col·lectius als que em refereixo.

Al clientelisme fruit de nomenar càrrecs de confiança a determinats líders o pseudo líders veïnals que asseguraven al govern de torn la penetració en àmbits fins al moment impermeables es va sumar al desig de les majories municipals de controlar l'aparell funcionarial. Així, per sobre o al costat dels càrrecs de carrera es van situar persones fidels als partits amb la missió d'evitar que es posessin pals a les rodes de les iniciatives polítiques. Aquestes persones fornien als partits polítics d'una mà d'obra gratuïta que els assegurava una presència ciutadana rellevant.

Hem vist que el clientelisme dels càrrecs de confiança no ha minvat amb el PP, que ha mantingut aquesta tradició, de vegades heretant persones que havien fet la mateixa tasca amb els socialistes. Fins i tot quan alguna de les persones ha estat enganxada en irregularitats l'actitud del govern d'Albiol ha estat primer cessar-la i després assegurar-li un salari públic, segurament ja que altrament s'arriscava a perdre la influència en un barri determinat o entre una comunitat específica.

Tot plegat ha fet que Badalona sigui segurament la ciutat catalana amb més càrrecs de confiança en relació amb el número d'habitants. Entenc que tot i ser significatiu per injust, les xifres que suposen els salaris d'aquestes més de 50 persones no són decisives per a l'economia local, però mostren un alt nivell de debilitat de la política entesa com a servei al ciutadà i donen mal exemple en època de grans penúries. Tot això donant per entès que aquestes estructures de fidelitat no siguin un niu de corrupteles i tripijocs.

Ara és quan els partits de l'oposició haurien d'estar pensant en el govern del demà. I en aquest sentit haurien de dibuixar uns mecanismes de participació ciutadana més vius i àgils i, també substituir els vells clientelismes per pràctiques alternatives. Una solució que apunto és precisament el retorn de la política a l'acció als barris. Que els partits estenguin directament la seva acció a tota la ciutat sense intermediaris interessats. Només una dada que recordo de memòria, a un país com Àustria,per cada dos votants al partit socialdemòcrata hi havia un militant. Suposo que allà no havien de contractar segons qui per assegurar-se la presencia en els barris de Viena.  

dilluns, de desembre 03, 2012

Balaguer sense pla d'urbanisme, a qui beneficia aquest nyap?


Això de l'estètica és personal, ho reconec. Però, des de sempre he pensat que entre tots, més els que més responsabilitat tenen o han tingut, hem malaguanyat Balaguer. Hem refereixo a l'urbanisme. Sé a més que em poso en un fangar, perquè no sóc tècnic, però alhora em sembla que no cal ser arquitecte ni urbanista per tenir clar que s'ha malmès la imatge de la ciutat on vaig nàixer.

El Segre travessa Balaguer. Algú va deixar escrit que una població que té aquesta sort no té dret a ser lletja. Durant dècades la gent va viure a la ciutat històrica, envoltada de muralles. A l'altra banda del riu es veien els horts suposo que frondosos. En acabar l'enfrontament civil es va decidir urbanitzar l'explanada del que en diem Balaguer nou. Sense cap possibilitat d'oposició es van crear els dos barris de les cases barates. Algú m'ha explicat que la gent que tenia diners per fer-ho no es fiava de comprar les cases noves perquè s'havien fet després d'expropiacions. Contra el que es podia esperar aquella urbanització es va fer amb criteris del que ara en diríem sostenibilitat. Recordo haver trobat per Internet un treball d'un equip d'arquitectes que parlava de les cases barates de Balaguer com un exemple d'urbanisme popular fet des d'una òptica del falangisme obrerista.

El Balaguer nou va anar creixent lentament durant el franquisme. Cap a finals dels 70 es va construir el denominat gratacels a la llavors Avenida del Generalisimo, ara Passeig de l'Estació. Era l'edifici més alt de la ciutat i tenia, per primer cop ascensor. Els nens ens hi colàvem per experimentar la sensació de pujar i baixar a gran velocitat. Aquell va ser el tret de sortida d'una carrera boja que no s'ha aturat. Els edificis s'han fet tant alts com la norma permetia.

Semblava que la democràcia faria possible esmenar algunes de les passades comeses mentre no hi havia llibertat. Però això no ha succeït, a Balaguer, en més de 40 anys de democràcia cap consistori, de dretes o d'esquerres, s'ha atrevit a redactar un pla general d'urbanisme. La ciutat funciona amb una normativa de rang inferior, per tant més laxa: les normes subsidiàries.

El Pla d'Ordenació Urbanístic Municipal (POUM), que Balaguer no ha elaborat, fixa quins són els objectius en quant a habitants, ens quins llocs s'hi ha de situar la indústria, en quins altres es preveu la localització de zones residencials, quins apartats es destinen a serveis, etc. Tot això no s'ha fet i el resultat és el campi-qui-pugui, amb beneficiats i perjudicats. Els primers han pogut construir només amb el límit d'altura: dos cops l'amplada del carrer que tenen al davant i en les cantonades aquella via més ampla. Els perjudicats són molts ciutadans que han vist com el seu domicili es degradava perquè al seu davant es feia un bloc de pisos que els hi tapava el llum o malmetia una zona, però indirectament ho han estat tots de damnificats perquè una ciutat desendreçada i caòtica no atrau inversions i només serveix com a dormitori i cap aquí sembla que anem.

Ja ho he dit, dretes i esquerres no s'han atrevit a dibuixar la ciutat del demà. A posar ordre en el desgavell i aquesta falta d'acció ha col·lapsat Balaguer. Poblacions com Vallfogona o Alòs de Balaguer tenen fets els seus plans, però la capital de la Noguera no. Posar fil a l'agulla seria un avanç revolucionari en la història de la localitat que va tenir el palau bessó de l'Alhambra de Granada.

Fer un POUM requereix un gran valor polític. Posar d'acord interessos de vegades contradictoris i remoure el vesper adormit és arriscat però el premi s'ho mereix. Qui ho faci pot passar a la història, qui no ho faci contribuirà a la degradació de Balaguer.

Acabo amb una pregunta retòrica: a qui beneficia que no hi hagi pla d'urbanisme a Balaguer?