Quan Balaguer va tenir platja

Afirmar que Balaguer va tenir platja és com embarcar-se en en disputes difícils d'escatir, com l'origen de la fama naval de Cervera. Però m'arriscaré a ser criticat: Balaguer va tenir platja, i en això m'hi mantindré perquè jo en vaig ser usuari.

Els més joves d'entre els possibles lectors de La Reguereta potser trobaran l'afirmació agosarada, però la platja balaguerina existia i ocupava la part noble del nostre litoral del Segre. Entre aproximadament cal saboner i el pont de baix, que els entusiastes franquistes locals van intentar popularitzar amb el nom de Pont de la Victòria, la d'ells, es va desenvolupar entre mitjan dels 60 del segle anterior i potser inicis dels 70 una intensa activitat de lleure estival.

Potser seria perquè se sortia d'una repressió dura en els costums personals fins i tot en l'època franquista o potser perquè era del gènere absurd desaprofitar les aigües del Segre que passaven manses a l'estiu per davant dels morros dels balaguerins, que a algunes famílies se'ls hi va passar pel cap plantar la tovallola davant de la impremta de Cal Romeu, bé a l'altra banda del riu. Més tard s'hi van afegir altres famílies, i hi van afegir estris com els parasols. De manera que en poques setmanes la canícula balaguerina va omplir de banyistes la riba esquerra del Segre.

La gent va descobrir que es podia nedar sense perill i que si s'evitaven alguns indrets on segons la brama hi ha remolins, la seguretat era gairebé total. El riu havia estat canalitzat anys enrere i ho tornaria a estar, de forma que la riba era segura i relativament neta.

Com era d'esperar, a la platja de Balaguer hi van proliferar les carmanyoles. Ja no calia anar a la bultra del Silano a prendre la fresca quan la calda cremava l'aire. L'única diferència és que al davant de la banqueta no s'hi podia parar la xarxa per a pescar algunes carpes per arrodonir la jornada.

La zona de lleure balaguerina va funcionar diversos anys. La gent no tenia transport a mà i Salou era relativament molt més lluny llavors que ara. A més, no hi ha havia disponibilitat econòmica per traslladar-se cap al mar de veritat.

Igual com va nàixer, la platja balaguerina va desaparèixer. Sense avís previ l'ajuntament va prohibir els banys al Segre i qualsevol que es volia alleugerir de la calor va haver de retornar a jugar-se la vida cap a Les Roquetes.

Tot i que en aquell moment l'Ajuntament podia exercir sense problemes l'ordeno y mando sembla que es va justificar la mesura per motius sanitaris. Es va argumentar que les aigües del Segre no eren adients per al bany, cosa estranya perquè unes desenes de metres més avall del pont de baix hi va abocar molts anys sense problemes una claveguera a cel obert procedent d'Inpacsa, amb un producte conegut popularment com a Coca Cola, sense que el consistori hi digués mai ni ase ni bèstia.

Camarilla integrista

Quan no hi ha informació el rumor s'ensenyoreix. La gent senzilla que va perdre una possibilitat de refrescar-se sense gastar ni un duro va culpar de la prohibició a una mítica camarilla, que segons es deia, manava més que l'ajuntament, que preocupada pel relaxament moral que podia suposar l'aparició de biquinis sense control, va pressionar la casa gran per tallar d'arrel la possible disbauxa.

D'altra banda, una peregrina explicació de l'èxit de la Transegre seria que, salvada la originalitat i el treball dels organitzadors, que molta gent de Balaguer té encara un record inconscient de la seva anterior relació festiva amb el riu.

Tot el que explico és fruit de la meva experiència. M'agradaria que la gent de Balaguer que pogués tenir fotos o altres records d'aquella època contribuís a evitar que el temps esborri les imatges d'una època que pot desaparèixer si algú no ho evita. Moltes gràcies per tot.