Jordi Arquer: precursor del comunisme català, fill de Bellcaire, i els comités de cortijo

No sé si us ha passat mai, tenir mitificat un personatge i de sobte poder-hi parlar. Això em va ocórrer amb Jordi Arquer, un dirigent polític català de primera fila desconegut per molta gent.

A mi em va parlar per primer cop d'Arquer un company de Bellcaire d'Urgell, el Vicent Font. Es referia al record que hi havia del pare de Jordi Arquer, que havia estat mestre a la població propera a Balaguer. Allà va fer, segons em va dir, una important tasca de catalanització. El Vicent em va explicar que el fill d'aquell mestre havia estat un dirigent clau del comunisme català. I allò va picar el meu interès.

Jordi Arquer

Jordi Arquer era, doncs, fill de Bellcaire d'Urgell. A Barcelona va fundar el 1928 el primer partit comunista autòcton, el Partit Comunista Català, (PCC) creat per un grup d'estudiants. Arquer va esdevenir mà dreta, o esquerra de Nin i Maurín, segon de bord de les columnes de POUM al front d'Aragó, home de la resistència i els grups d'evasió entre el nord i el sud dels Pirineus. El bellcairenc va ser sempre exponent de l'ala més catalanista de les organitzacions en què va militar.

No recordo bé en quin acte el vaig veure al Jordi Arquer, sé que era al barri de Gràcia a Barcelona, en una d'aquelles trobades en què gent de distintes procedències polítiques intentàvem aclarir-nos ideològicament. Seria l'any 1977 i ell ja tenia 71 anys. Anava acompanyat d'un noi de poc més de 25 anys i va fer un breu parlament protocol·lari en nom d'un partit que pretenia impulsar: el Bloc Obrer i Camperol dels Països Catalans. Va restar una bona estona a la sala fins que vam fer un recés. Allà, encuriosit el vaig abordar.

El Jordi Arquer no era gaire alt, de cap quadrat i vestit amb el llacet negre o corbatí que duien molts exiliats. Em va impressionar perquè parlava amb molt aplom i li vaig notar ganes de reprendre, si l'havia deixat mai, la lluita. Em vaig presentar com a balaguerí. Va accedir amb paciència a la conversa que li proposava aquell xitxarel·lo que era jo.

Jo estava interessat en els orígens del PCC. Sobretot perquè trobava estrany que aquell grup de joves es decidís per crear un partit fora de la influència del comunisme oficial. Em va explicar que efectivament aquell grup va intentar vincular-se amb els comunistes ortodoxos, però -va remarcar- “no va poder ser”. Quan li vaig insistir per la raó, em va posar un exemple indiscutible: “Després de les primeres reunions a Barcelona ens van voler provar”- va dir- “ens van fer arribar uns paquets amb fulls volants perquè els repartíssim a les zones d'on érem nosaltres. Vam acceptar i quan ja érem a Lleida vam mirar els papers que havíem d'escampar. Instaven als pagesos a crear comités de cortijo. Això ens va decidir a crear el partit” em va manifestar.

Independentista sense saber-ho

Arquer no acabava d'entendre això de les organitzacions independentistes, encara que en parlar amb ell quedava clar que era només una forma diferent d'anomenar la mateixa cosa. Advocava per un sindicalisme des de la base. El partit per a ell era una reedició del BOC, potser amb pocs militants, però -afegia- de la qualitat més alta, “com els del POUM” i l'àmbit nacional dels Països Catalans. Va continuar, gairebé en solitari el seu intent i la convocatòria al primer aplec independentista del Fossar de les Moreres duia les sigles del partit de l'Arquer.

Vam xerrar gairebé tres quarts fins que ell va marxar. Abans es va quedar amb la meva adreça i poc després vaig rebre un llibre gruixut on els militants del POUM van reproduir les actes del vergonyant procés judicial en què els acusaven de ser agents feixistes. És un document brutal on es veu el coratge dels homes i les dones que no sols van gosar lluitar per socialisme i l'alliberament nacional si no que es van atrevir a fer-ho enfrontant-se a l'estalinisme. Poc després em vaig assabentar que l'any 1981 Arquer es moria a Perpinyà.

A Badalona cal una alternativa al clientelisme dels càrrecs de confiança

Les ferides obertes del govern del PP a Badalona segur que fan pensar en l'alternativa. Més enllà de l'efecte que pot tenir que governi una nova majoria cal pensar en el dia després. Obviaré aquí que el pas pel canvi depengui a hores d'ara de que CiU perdi la por a governar amb PSC i ICV-EUA, una por que és més gran que el desgast que li suposa deixar que el PP en versió Albiol senyoregi per la tercera ciutat catalana.

Foto: Nació Digital

Badalona té alguns mals compartits, crisi econòmica, desindustrialització, pobresa, que comparteix amb ciutats semblants. Contra això les receptes han de ser generals, però també té problemes propis, diferencials. Un d'ells és la forma de transmetre les polítiques que es facin des de l'Ajuntament als barris de la ciutat.

La recepta que s'ha aplicat les darreres legislatures ha estat la del clientelisme. Atès que no hi ha cap organització política prou implantada en tots els barris com per a ser suport efectiu de les polítiques de l'Ajuntament, es va optar per omplir els buits fent acords amb persones i grups que tenen influència en aquells àmbits de més difícil penetració, ja podeu imaginar-vos els noms d'alguns barris i col·lectius als que em refereixo.

Al clientelisme fruit de nomenar càrrecs de confiança a determinats líders o pseudo líders veïnals que asseguraven al govern de torn la penetració en àmbits fins al moment impermeables es va sumar al desig de les majories municipals de controlar l'aparell funcionarial. Així, per sobre o al costat dels càrrecs de carrera es van situar persones fidels als partits amb la missió d'evitar que es posessin pals a les rodes de les iniciatives polítiques. Aquestes persones fornien als partits polítics d'una mà d'obra gratuïta que els assegurava una presència ciutadana rellevant.

Hem vist que el clientelisme dels càrrecs de confiança no ha minvat amb el PP, que ha mantingut aquesta tradició, de vegades heretant persones que havien fet la mateixa tasca amb els socialistes. Fins i tot quan alguna de les persones ha estat enganxada en irregularitats l'actitud del govern d'Albiol ha estat primer cessar-la i després assegurar-li un salari públic, segurament ja que altrament s'arriscava a perdre la influència en un barri determinat o entre una comunitat específica.

Tot plegat ha fet que Badalona sigui segurament la ciutat catalana amb més càrrecs de confiança en relació amb el número d'habitants. Entenc que tot i ser significatiu per injust, les xifres que suposen els salaris d'aquestes més de 50 persones no són decisives per a l'economia local, però mostren un alt nivell de debilitat de la política entesa com a servei al ciutadà i donen mal exemple en època de grans penúries. Tot això donant per entès que aquestes estructures de fidelitat no siguin un niu de corrupteles i tripijocs.

Ara és quan els partits de l'oposició haurien d'estar pensant en el govern del demà. I en aquest sentit haurien de dibuixar uns mecanismes de participació ciutadana més vius i àgils i, també substituir els vells clientelismes per pràctiques alternatives. Una solució que apunto és precisament el retorn de la política a l'acció als barris. Que els partits estenguin directament la seva acció a tota la ciutat sense intermediaris interessats. Només una dada que recordo de memòria, a un país com Àustria,per cada dos votants al partit socialdemòcrata hi havia un militant. Suposo que allà no havien de contractar segons qui per assegurar-se la presencia en els barris de Viena.  

Balaguer sense pla d'urbanisme, a qui beneficia aquest nyap?

Això de l'estètica és personal, ho reconec. Però, des de sempre he pensat que entre tots, més els que més responsabilitat tenen o han tingut, hem malaguanyat Balaguer. Hem refereixo a l'urbanisme. Sé a més que em poso en un fangar, perquè no sóc tècnic, però alhora em sembla que no cal ser arquitecte ni urbanista per tenir clar que s'ha malmès la imatge de la ciutat on vaig nàixer.

El Segre travessa Balaguer. Algú va deixar escrit que una població que té aquesta sort no té dret a ser lletja. Durant dècades la gent va viure a la ciutat històrica, envoltada de muralles. A l'altra banda del riu es veien els horts suposo que frondosos. En acabar l'enfrontament civil es va decidir urbanitzar l'explanada del que en diem Balaguer nou. Sense cap possibilitat d'oposició es van crear els dos barris de les cases barates. Algú m'ha explicat que la gent que tenia diners per fer-ho no es fiava de comprar les cases noves perquè s'havien fet després d'expropiacions. Contra el que es podia esperar aquella urbanització es va fer amb criteris del que ara en diríem sostenibilitat. Recordo haver trobat per Internet un treball d'un equip d'arquitectes que parlava de les cases barates de Balaguer com un exemple d'urbanisme popular fet des d'una òptica del falangisme obrerista.

El Balaguer nou va anar creixent lentament durant el franquisme. Cap a finals dels 70 es va construir el denominat gratacels a la llavors Avenida del Generalisimo, ara Passeig de l'Estació. Era l'edifici més alt de la ciutat i tenia, per primer cop ascensor. Els nens ens hi colàvem per experimentar la sensació de pujar i baixar a gran velocitat. Aquell va ser el tret de sortida d'una carrera boja que no s'ha aturat. Els edificis s'han fet tant alts com la norma permetia.

Semblava que la democràcia faria possible esmenar algunes de les passades comeses mentre no hi havia llibertat. Però això no ha succeït, a Balaguer, en més de 40 anys de democràcia cap consistori, de dretes o d'esquerres, s'ha atrevit a redactar un pla general d'urbanisme. La ciutat funciona amb una normativa de rang inferior, per tant més laxa: les normes subsidiàries.

El Pla d'Ordenació Urbanístic Municipal (POUM), que Balaguer no ha elaborat, fixa quins són els objectius en quant a habitants, ens quins llocs s'hi ha de situar la indústria, en quins altres es preveu la localització de zones residencials, quins apartats es destinen a serveis, etc. Tot això no s'ha fet i el resultat és el campi-qui-pugui, amb beneficiats i perjudicats. Els primers han pogut construir només amb el límit d'altura: dos cops l'amplada del carrer que tenen al davant i en les cantonades aquella via més ampla. Els perjudicats són molts ciutadans que han vist com el seu domicili es degradava perquè al seu davant es feia un bloc de pisos que els hi tapava el llum o malmetia una zona, però indirectament ho han estat tots de damnificats perquè una ciutat desendreçada i caòtica no atrau inversions i només serveix com a dormitori i cap aquí sembla que anem.

Ja ho he dit, dretes i esquerres no s'han atrevit a dibuixar la ciutat del demà. A posar ordre en el desgavell i aquesta falta d'acció ha col·lapsat Balaguer. Poblacions com Vallfogona o Alòs de Balaguer tenen fets els seus plans, però la capital de la Noguera no. Posar fil a l'agulla seria un avanç revolucionari en la història de la localitat que va tenir el palau bessó de l'Alhambra de Granada.

Fer un POUM requereix un gran valor polític. Posar d'acord interessos de vegades contradictoris i remoure el vesper adormit és arriscat però el premi s'ho mereix. Qui ho faci pot passar a la història, qui no ho faci contribuirà a la degradació de Balaguer.

Acabo amb una pregunta retòrica: a qui beneficia que no hi hagi pla d'urbanisme a Balaguer?

Homenatge a la Teresa Pàmies: les petites victòries que fan la Victòria

Finalment l'ajuntament ,després de gairebé vuit mesos, ha decidit homenatjar a la Teresa Pàmies. No opino del com s'ha de fer, és la responsabilitat dels que manen perquè han estat votats per això. Potser es podria criticar la coincidència en període electoral, però la dissensió és menor.

Permeteu-me una petita reflexió a l'entorn del procés seguit per reclamar aquest reconeixement. Era una victòria cantada. De vegades quan et poses al davant d'una causa saps que la guanyaràs, bé immediatament o a mig termini. No es podia aguantar la posició de fer-se cecs, sords i muts adoptada per la casa gran de la ciutat. Però no hi abundaré en aquest tema.

Vull aprofitar l'anècdota d'aquest cas per explicar que hi ha causes que tot i ser petites i limitades val la pena que siguin defensades. I si el moviment es fa amb una certa habilitat aquesta petita batalla es pot guanyar. Si es combinen les petites victòries en una direcció correcta ens acostem a aconseguir una victòria amb majúscules.

M'hauria agradat, però que des de la ciutat s'hagués produït més pressió directa a l'alcaldia, però entenc que hi ha preocupacions més greus que el tema directament simbòlic de la Teresa Pàmies. Però, tot és començar.

Torno al cas Pàmies. M'hauria agradat estar present en l'acte d'homenatge que la representació de la ciutat li farà. No sé si ho podré fer. En tot cas, si físicament ho puc estar present aquella hora miraré de buscar un racó i llegir algun dels seus llibres que parlen de Balaguer.

Tanco el tema: contra el que alguns poden haver pensat no vaig tenir mai contacte directe amb la Pàmies i ideològicament el que em pot unir amb ella és el respecte. Unes vegades he coincidit amb les seves idees i altres he discrepat. Així de simple, així de complicat.

Albiol, cada cop més tancat al seu búnquer a Badalona mentre els poderosos l'ignoren

Segueixo la política local al twitter a partir del hastag #Badalona. Després dels últims esdeveniments m'he plantejat, per aclarir-me, esbrinar on som? La meva idea és que l'article serveixi per obrir un debat.

Des del meu punt de vista les eleccions municipals que van dur al PP a ser la minoria majoritària es van centrar en una proposta del partit conservador basada en mà dura amb els de “fora” i ofertes demagògiques , com la de regalar a càrrec de l'ajuntament els llibres a tots els alumnes de la ciutat. Tot plegat insistint en arrogar-se el protagonisme en el canvi d'hegemonia exercida durant molts anys pel PSC a la ciutat.

En la vessant implícita, el PP intentava, a més, assentar-se al poder local a partir d'una aliança no escrita amb els sectors poderosos de Badalona, empresariat i altres poders fàctics, uns cops amb representació política directa i altres no.

Si s'analitzen els resultats és clar que el PP va guanyar en la majoria dels barris, i també és clar que el PSC es va situar al darrere, però no a molta distància. També és evident que el conjunt de forces polítiques de tradició democràtica i antifranquista superen de llarg la votació aconseguida pels conservadors pro-espanyols.

Les polítiques dutes a terme pel PP han estat a Badalona un fracàs clar. Tot i que cal veure si el desgast es prou profund com per fer-los fora del poder.

Veja'm: la presumpta acció de mà dura contra la delinqüència topa amb els límits de la llei, Albiol s'ha convertit en client assidu dels jutjats . L'equip que va acompanyar l'alcalde al govern local és d'altra banda més un reflex d'aliances internes dins del partit que una imatge del que seria la composició real de la dreta a Badalona. Això explica els nomenaments de persones de confiança, de trajectòria dubtosa, casos Sant Roc i el conductor begut.., o l'ajuntament paral·lel creat per Jurado, amb irregularitats incloses.

A Albiol li han fallat altres dos elements claus. El primer convertir l'aliança passiva amb CiU en un pacte sòlid: Falcó ha jugat a la puta i la Ramoneta, deixant que l'alcalde del PP mantingui la cadira, frenant les seves actuacions més agressives i deixant que es cremi amb l'incompliment de les seves promeses més vistoses. Mentrestant Ferran Falcó, eludeix la responsabilitat en la retallada prevista per al pressupost de l'any vinent.

La dreta el menysprea

El segon punt en què no se n'ha sortit Albiol és en aconseguir el reconeixement de la dreta real de la ciutat. Els poderosos que sempre han remenat les cireres a Badalona han vist Albiol com un nouvingut tot i que que els hi ha estat útil. La idea que ha reforçat aquesta sensació és que l'equip de l'alcalde del PP dóna la imatge de centrar-se a acontentar algunes reivindicacions de barris amb problemes que ajudar als sectors de copalta i “puro” havà . I finalment, el PP espanyol ja deixat també Albiol amb el cul a l'aire i no aporta ni un euro extra a , i obras son amores....

Resumint: el PP resta enquistat en els seus feudes territorials als que PSC i en menor mesura ICV-EU, retornen. No aconsegueix ser vist com a útil per la dreta “de veritat”, potser per histriònic o qui sap si retreuen a Albiol els seus orígens sense pedigrí. La Badalona de tota la vida segueix sent impermeable als cants del PP. Finalment, la preferència popular per mesures policials com a mitjà d'actuació, unida a la retallada a la cultura popular han creat un front contrari molt actiu: el dels joves i de les entitats de dinamitzadores dels barris. Una situació aquesta de confluència en la que no havien aconseguit mai tanta unitat d'acció com ara.

Les iniciatives adoptades per Albiol i Jurado, que actua també com alcalde a l'ombra són merament defensives. A la darrera és la plataforma organitzada des del partit per defensar l'alcalde li segueix una espècie d'agència de noticies dedicada a lloar la gestió, gestió popular a Badalona? En tot cas les dues operacions semblen voler reforçar només el búnquer del poder, que es veu cada cop més assetjat. La posició d'Albiol es debilita, però ja se sap que els animals ferits són els més perillosos.

“L'oblit” de la Teresa Pàmies “retrata” l'Ajuntament de Balaguer

Fa set mesos va morir la balaguerina Teresa Pàmies. En aquell moment vaig demanar que l'ajuntament li retés un homenatge. Ho vaig fer perquè crec que la Teresa s'ho mereixia. Durant la seva vida va deixar escrita una part de la història de la ciutat que altrament s'hauria perdut. Novel·les com Testament a Praga, o Quan érem capitans, van lluitar amb èxit contra l'oblit.

Quan ho vaig demanar era conscient que una part, molt petita, dels meus convilatans veurien malament un acte com el que plantejava. Però, també vaig pensar que 70 anys després de la guerra civil s'havien esborrat els odis que es van desfermar durant aquell enfrontament.

Vaig reclamar un acte de justícia cap a la Pàmies, almenys que se li dediqués un carrer. Balaguer té actualment un carrer Frederica Montseny, líder de la CNT, i també un carrer Montserrat Roig, que va ser membre del PSUC. En cap d'aquests casos aquestes dones havien tingut una relació semblant a la de la Pàmies amb la nostra ciutat.

L'ajuntament que presideix Josep MariaRoigé, de CiU, no va moure oficialment un dit per honorar la Teresa Pàmies, i tampoc es va atrevir a justificar el perquè no es feia un reconeixement a la il·lustre escriptora, reconeguda més enllà de la seva definició política. Només, per sotamà, va insinuar que a l'octubre es faria l'acte reclamat. Assabentat d'aquesta suposada intenció vaig aturar cap nova comunicació i fer-hi confiança. Però res.

Stalin, el dictador soviètic, un cop assassinat el seu competidor Trotstki, va decidir que a més l'havia de fer desaparèixer de la memòria del seu poble i va manar que es manipulessin i l'esborressin de les fotografies on el revolucionari sortia al costat dels altres capdavanters de la revolta contra els tsars. Trobo que aquella ridícula actitud es semblant a l'adoptada pel paer en cap balaguerí.

De Picasso a Saramago

Suposo que Roigé, que demostra tenir una mentalitat més pròpia de la guerra freda que d'un partit demòcrata com CDC, és conscient que ell passarà i que segons el que faci només ocuparà una línia en el llibre oficial de la ciutat. Altrament, la Teresa Pàmies, serà sempre una fita en la història balaguerina, una ciutat que ella es va estimar per sobre de diferències polítiques. Però, coneixia el pa que s'hi dóna i va preveure que la mesquinesa encara hi té niu a l'edifici més gran de la Plaça del Mercadal. Per això va deixar dit que no volia honors.

No serà sobrer recordar a l'alcalde de la meva ciutat alguns noms que la història recorda per haver ostentat la ideologia comunista: Pablo Picasso, Pablo Neruda, John Steimbeck, Jean Paul Sartre o José Saramago. Potser que en coherència amb el seu anticomunisme l'alcalde balaguerí eviti dedicar-los un carrer.

I pel que fa a la tardança a reaccionar, espero que Roigé també que apliqui la mateixa parsimònia quan, algun personatge de missa diària i ideologia conservadora fineixi: o tots moros o tots cristians.

Carta oberta als meus amics socialistes

He de dir que la crisi del PSC no em produeix satisfacció. Aquest partit ha assumit des de la transició un paper clau en solidificació de la societat catalana. La tradició democràtica dels seus militants és innegable i des de la meva posició, el balanç respecte a la reivindicació catalana és positiu. Per això mateix em dol el camí iniciat darrerament, tot i que reconec que és fruit sobirà dels seus militants.

Deixeu-me posar sentimental. Els socialistes catalans que jo he conegut estaven en primera línia amb l'Assemblea de Catalunya i per això vaig aprendre d'alguns d'ells que l'Estatut era la via per exercir el dret d'autodeterminació. I que som un sol poble, i que Catalunya és una nació (no ho deien, però suposava que subjecte de sobirania). I moltes més coses.

Em va saber greu que el PSC es plegués ja fa molts anys a defensar la Loapa, que laminava l'autonomia, i prou que ho va patir electoralment. O que a canvi de càrrecs s'abandonés el grup parlamentari al Congrés. A nivell genèric, el PSC va abonar tots els girs antisocials iniciats pel PSOE en el govern, des del Plan de Empleo Juvenil, causant de la primera vaga general massiva fins a l'indult del banquer Sàez l'últim dia de la seva presència a l'executiu espanyol.

Anem a les coses bones. Els socialistes van aconseguir que hi hagués un partit d'esquerres en llocs sociològicament tant diferents com Sort o L'Hospitalet. I s'ha de dir, el PSC de Maragall va endegar el procés de reforma de l'Estatut que ha desembocat, no ho oblidem, en l'actual moment independentista, o a nivell més casolà la iniciativa del pla de barris.

El balanç es pot veure com el got mig ple, com faig jo, o mig buit, com poden creure altres. Jo em quedo amb els socialistes com Marta Mata, Pep Jai o Josep Pané. Crec que ells no haurien tingut dubtes tampoc avui.

Insisteixo en què no em sembla bé el gir que darrerament ha iniciat el PSC. Penso que és poc intel·ligent. Fan el contrari que va fer en el seu dia la UGT catalana: es tanquen. El sindicat va decidir fa uns anys que no volia ser una organització només del cinturó industrial barceloní. A més es va esforçar a defensar la seva autonomia respecte al sindicat estatal, i els seus dirigents van ser titllats de nacionalistes. Van seguir el seu camí i ara són una entitat amb presència tant a Cornellà com a Olot.

No entenc, la veritat, com els socialistes han acabat acceptant situacions inacceptables. Una cosa és tenir un vincle amb el PSOE i un altra tolerar que dia si dia també des de les organitzacions territorials del partit germà es torpedini la política duta a terme pel PSC a Catalunya. Si jo hagués estat socialista no sé si ho hagués aguantat. Us imagineu una situació en sentit contrari?, el PSC opinant i carregant-se l'actuació del PSOE a Extremadura o Andalusia?

Un prec final

Finalitzo amb un prec als meus amics socialistes. No malbarateu la vostra història. Tingueu clar a qui us deveu! La unitat civil és primordial. No voldria veure enlloc una pinça entre el PSC i el PP (i visc a Badalona..) No entenc les purgues que heu aplicat darrerament. El socialisme més catalanista persistirà dins del vostre partit o en un altre, es tracta del principi d'horror vacui. Sigui con sigui, el resultat empobreix el vostre partit, el fa més semblant al PSOE d'Euskadi. Quan parlava amb els meus amics bascos sempre marcava la diferència: el PSC no és així, deia. Amics socialistes, podeu estar per la federació, és una posició respectable com qualsevol altra, però crec que en aquest cas a qui us heu de dirigir no és al poble català, és als interlocutors amb els que els catalans hauríem de federar-nos. Us recordo que la Constitució només esmenta en un punt la federació i és per prohibir-la entre comunitats autònomes.

El dia que vaig haver d'informar de la liquidació d'Inpacsa

Una persona com jo, que ha volgut participar en les coses del seu temps, ha hagut de qüestionar-se el paper de la seva professió, el periodisme, en aquest context. Què ha de fer un periodista davant d'un problema que em concerneix, que l'afecta? Confesso que no tinc una resposta clara...

Tot això m'ho plantejava al pensar com escrivia d'un dels episodis per mi més traumàtics que he hagut d'afrontar com a periodista: informar de la darrera etapa del tancament de la fàbrica Inpacsa de Balaguer.

Durant 12 anys vaig treballar al diari AVUI a la secció d'Economia. Coincidint amb l'aparició de la crisi empresarial de la fàbrica de paper de Balaguer se'm va encarregar el tema. Jo ja hi havia escrit abans i recordo haver assistit com a periodista a un luxós dinar a l'antic restaurant Molí de la Nora, a Vilanova de la Barca. En aquell àpat es va anunciar la compra de l'empresa per part d'un grup holandès darrere del qual hi havia els kuwaitians KIO i el senyor Javier de la Rosa. Aquí va començar tot.

Perdoneu-me que no entri en detalls, en síntesi es va produir un buidatge de les propietats del grup paperer i després es va vendre la planta de Balaguer a la multinacional irlandesa Smurfitt, que va procedir al tancament i liquidació de l'empresa. L'últim capítol del procés va ser una assemblea d'accionistes en què s'havia de ratificar la decisió.

La reunió va aixecar molta expectativa perquè molts dels treballadors de l'empresa eren també petits accionistes. Havien exercit un alt grau de compromís amb la seva empresa, comprant participacions a més de treballar-hi. L'assemblea es va fer a l'hotel Princesa Sofia de Barcelona, i m'hi va tocar anar a informar-ne.

Si mai no heu participat en un acte com el que explico, us diré que és decepcionant. Cada accionista pot prendre la paraula, però al final el centenar d'intervencions que es fan queden en no res. Un advocat enviat des de l'accionista majoritari, que té el paquet de títols que li permet el control de la societat, molts cops ni parla, només es demana votació i aquell accionista majoritari imposa la seva decisió en una sala plena de persones que s'han esforçat amb les seves intervencions per convèncer de la justesa de les seves propostes. I aquí s'acaba la història.

Angoixa personal

I jo, fill d'un treballador de la fàbrica estava allí, informant del procés, o de la comèdia, si voleu ser més durs. A l'empresa hi havien treballat a més del pare i jo mateix, un oncle, dos cosins i dos cosins segons, com en moltes famílies de Balaguer . Jo estava íntimament convençut que la liquidació d'Inpacsa era una operació especulativa però, com a periodista no es pot dir res si no hi ha proves. I la meva informació va recollir simplement el transcurs de la reunió, les declaracions d'uns i altres i l'aprovació de la liquidació de la societat.

Com que l'acte va durar moltes hores, hi va haver moments de pausa. En un d'aquells en sortir de la sala on se celebrava l'assemblea em vaig creuar amb dos treballadors d'Inpacsa, molt coneguts meus, que em van conèixer i em van enganxar una de les pegatines que repartien: “salvem Inpacsa”. En aquell moment vaig decidir que feia de periodista i la vaig desenganxar. Si hagués estat allà simplement com a ciutadà no sols hauria dut el cartell si no que hagués contribuït a tallar la Diagonal de Barcelona, com van fer alguns altres treballadors de la ja extinta fàbrica de paper de Balaguer.

Cau el mite de la immigració. Una dada rellevant de l'onze de setembre de 2012

Després de la manifestació de l'11 de setembre de 2012 han passat coses políticament parlant, però per mi, el més rellevant és que ha caigut el mite de la immigració. Durant molts anys tots van comptar amb que gairebé la meitat dels catalans eren “immigrants” i operaven a partir d'aquesta premissa. Ara això ha canviat.

Sempre vaig pensar, com a fill d'extremenya i nét d'aragonesos, que la realitat era més complicada del que es deia: el 50% de la població del país és contraria a les tesis catalanistes més agosarades, s'afirmava. Per tant, es va acomodar la política a aquesta suposada dada. Partits polítics com el PSC van jugar a fons aquesta carta. Deien, “això els immigrants no ho entendran” i es van convertir en suposats intèrprets d'aquest diguem-ne col·lectiu.

Però vet a qui que la realitat és tossuda i ens diu que els catalans, parlin la llengua que parlin i tinguin els orígens que tinguin, tenen les seves prioritats clares. Si durant la bombolla especulativa tots pensàvem que aquí n'hi havia per donar i per vendre, la solidaritat no es discutia. Però, quan s'ha vist que aquí es tanquen ambulatoris, on no podem dur als nostres avis, i mentrestant els nostres impostos segueixen engreixant la màquina administrativa de Madrid i alimentant serveis en comunitats més necessitades que aquí, a Catalunya, no podem tenir. Tothom, sigui de Palafrugell, Balaguer o hagi nascut a Mijas diu prou. I si a més s'amaneix tot plegat amb l'insult i la mentida, ja tenim el còctel preparat.

Andalusos, extremenys, murcians, van venir a Catalunya a treballar i viure. I no han restat en una càpsula tancats. Tenen veïns, els seus fills i filles es casen i tenen néts. A les portes de les llars d'infants és on he escoltat jo parlar més català amb accent andalús. L'avi s'esforça a parlar directament amb els seus néts catalans, sense complexos, com una mostra d'amor. A aquesta gent, que majoritàriament han estat respectuosos amb la llengua d'aquí, no els ha afectat mai la propaganda lerrouxista feta des de Madrid. I quan van al “terreno” aguanten amb paciència les indirectes dels seus paisans contra Catalunya, perquè estan de vacances i com a bons catalans no els hi agrada buscar brega. I ara, senzillament han dit prou.

El ramat que no ho era

A partir d'ara els catalans que tenen arrels en altres llocs no podran ser usats doncs com un ramat que s'utilitza quan interessa. Que li preguntin sinó a l'expresident extremeny. Ningú pot parlar en nom dels catalans tinguin on tinguin els seus orígens.

Per tant, la política a Catalunya es va normalitzant. Qui vulgui tenir audiència haurà de convèncer la gent per les seves propostes. Què planteja en sanitat, en serveis socials, en educació i també per al futur del país. I rebrà la resposta en funció dels programes i del seu compliment. Podrà enganyar i fer el contrari del que promet, però tard o d'hora en rebrà les conseqüències. Tot plegat sense poder usar una reserva de vots a la qual apel·lar davant potencials perills per als seus orígens o per sentimentalismes, o per por. Els antics immigrants saben defensar-se i trien per ells sols, sense intèrprets.

Qui pretengui fer alguna cosa col·lectivament a Catalunya ha de tenir clar que un mite important ha caigut. Això és el més important per a mi del que ha passat al voltant d'aquest 11 de setembre.

CiU, la independència, el senyor de Balaguer i Garcia Albiol

Permeteu-me que en aquest sidral independentista que vivim hi posi la meva opinió. A mi no m'interessa tant la velocitat a que es vagi si no que la direcció sigui la correcta. Ho explico amb dos exemples.

Els primers que ens hem de creure això de la independència hem de ser nosaltres. A Balaguer l'ajuntament de CiU i ERC formen part de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). El seu alcalde va tenir els minuts de glòria al ser rebut l'11 de setembre al Parlament de Catalunya. Però els fogots independentistes es refreden quan en coses locals el senyor Roigé ha de fer coses concretes. Així, no sabem que hagi iniciat el procés per reclamar que el fill del rei dels espanyols deixi de ser senyor de Balaguer.

CDC sempre ha tingut un desaforat amor per la figura de Jaume d'Urgell, l'aspirant al regne català que va ser descavalcat de la seva pretensió en el Compromís de Casp. El Comtat d'Urgell, va ser suprimit i transformat pel poder castellà en senyoriu de Balaguer, que ostenta l'hereu de la corona espanyola. L'anterior alcalde de CDC no sols es va mostrar entusiasmat amb el fet que es lligués la ciutat al fill del borbó, si no que recordo que va promoure l'homenatge al príncep Felip en un acte en què Balaguer va ser gairebé ocupat per les forces de seguretat i on uns pocs, molt pocs van mostrar la seva oposició. Encara no s'ha pogut escoltar una paraula de Roigé sobre això. No estarà, fent la puta i la ramoneta?

A Badalona, l'alcalde Garcia Albiol, del Partido Popular és un exemple del nacionalisme espanyol més caspós. Governa gràcies a l'acord implícit de CiU, que podria destituir-lo fent una moció de censura d'un dia per altre. Els convergents, també a Badalona, parlen d'autodeterminació i d'elements d'Estat, però mantenen en l'alcaldia un imputat per repartir pamflets presumptament xenòfobs.

Podria seguir parlant de la Diputació de Barcelona, del Consell de l'Audiovisual, del consell d'Administració de Tv3, i tants i tants organismes en què CiU i PP apareixen units de fet, tot i que formalment se n'amaguin.

Per tant, per a ser creïble CiU hauria de demostrar que crema els vaixells i aposta de veritat per la nova situació, altrament sembla que tingui sempre al cap la idea de retornar sota les faldilles d'Espanya deixant amb el cul a l'aire aquells que van creure que això de l'Estat propi anava de veres. Tant de bo m'equivoqui, no em farà res reconèixer-ho.

A la manifestació de la independència recordant Joan Culleré i Francesc Ticó

Jo també hi era a la manifestació del 11 de setembre. Cap mèrit especial. Tampoc el vaig fer a la primera diada legal el 1977. Us estalvio els detalls, però hi vaig veure moltíssima gent, variada i amb fermesa i un sentiment d'orgull gran barrejat amb la temença de que tot acabi en foc d'encenalls.

Mentre tractava de caminar enmig de la massa que no es podia moure vaig pensar en aquells que no hi van poder ser, no perquè tinguessin altres obligacions, si no perquè havien mort.

Els que sou de Balaguer o Lleida m'entendreu, i els que sou d'un altre lloc hi podeu afegir les persones que encaixen en la descripció que faré. Parlo de Joan Culleré, de Lleida, l'home que durant el franquisme va mantenir encesa la flama de la independència, al FNC. No només com a convicció personal si no formant les persones i les estructures que com un fil roig han fet possible l'esclat de 2012. Me l'imaginava caminant al meu costat, tot i ser menut era àgil i sobretot empàtic. Ho era tant que crec que per patriotisme va assumir aspectes socials potser difícils d'entendre per ell, una persona procedent d'Estat Català. Culleré va haver de refer la organització desenes de cops i mai va tenir una mala paraula per ningú. Al mateix temps va ser el qui quan, ja en democràcia, hi havia presos, els va acompanyar, visitar i ajudar en aquell tràngol. M'hauria agradat que ell i molts com ell poguessin gaudir de l'inici del nou camí.

Penso també amb Francesc Ticó, de Balaguer, ell en l'òrbita d'ERC. No va ser una persona vinculada amb el món clandestí. Al principi alguns joves ens el miràvem amb un caire folklòric perquè mai va saber callar ni dissimular. Us explico una anècdota del Ticó: era diumenge a la tardor cap a 1974 si ho recordo bé. Al Mercadal hi passejàvem cap al migdia en diversos grups, dos centenars de persones. De cop, un parell d'individus, al racó del carrer dels Teixidors de la mateixa plaça, escampa dos paquets grossos de fulls volants. Després, sense córrer desapareixien sense que ningú els seguís. Els papers van quedar a terra, la gent no ens atrevíem a fer res. Un cop fet el primer tomb a la plaça els joves ens vam acostar a les octavetes i amb els peus les vam escampar un xic i , mig d'amagat, vam agafar un parell de fulls i els vam guardar dissimuladament. Al fer el segon tomb ens vam trobar al Francesc Ticó, plantat al mig del Mercadal, amb un bon gruix de fulls volanders a la mà, descaradament. Ens cridava i ens va donar exemplars dels fulls clandestins, i va continuar fent-ho fins amb altra gent fins que va esgotar el material. Eren fulls fets pel FNC en favor de l'Assemblea de Catalunya, cridant a l'acció. Ell, el Ticó també hauria aguantat sense afluixar la manifestació de l'11 de setembre de 2012 sense defallir ni parar de fer crits. Hauria estat feliç.

Ramon Fernàndez Jurado i Marta Mata

I amb ells dos segur que també haurien caminat gent com Ramon Fernàndez-Jurado, socialista de soca arrel, professor de català, nascut a Almeria, o Marta Mata, la impulsora de la immersió lingüística.

Ells i molts milers haurien estat feliços pel que s'inicia, el passat 11 de setembre.

A la manifestació hi vaig veure altres coses que em van frapar. La gent del partit dels jubilats, o un grup d'una vintena de persones del Partit Nacionalista Occità (PNO) que havien fet centenars de quilòmetres per mostrar la seva solidaritat amb els catalans. Si el Joan Culleré o el Francesc Ticó no hi eren, els occitants sí que hi van ser.

La meva vella estelada i la que durà la meva filla

Deixeu-me posar sentimental. Ara, quan veure estelades és del tot normal, recordo la meva primera bandera independentista. Al Front la bandera del partit era curiosa: cap de les dues que omplen els carrers. Ni fons blau ni fons groc. L'estel era blau sobre un fons blanc. Però no ens perdem., al principi les estelades les pintàvem a les parets i com hi havia pressa tot era monocromàtic. Després, el nucli de Balaguer va sortir de Front coincidint amb que Franco moria. I es van convocar les primeres manifestacions, per l'amnistia, contra la repressió al pagesos, per l'Estatut, i vam decidir anar-hi amb les nostres estelades.

Havíem adoptat l'estel vermell coincidint amb el nostre anhel esquerrà. Per tant, ens vam posar a confeccionar les banderes, a casa, igual com les pancartes. La mare, sense saber ben bé que feia, em va cosir un triangle blanc de roba aprofitada d'un llençol sobre una bandera catalana. Més tard hi vam apegar un estel vermell retallat d'aironfix, un per cada banda de la senyera. Com que no teníem pals vam aprofitar els que aguantaven les tendes de campanya, que eren desmuntables, per enlairar el nostre símbol independentista.

Més tard, seria l'any 1978 la colla de Balaguer, record segur que el company Joan Molins hi era, vam preparar una senyera que volíem gegant per dur primer al Fossar de les Moreres i després a la manifestació de la tarda. Aquella gran estelada es va confeccionar unint dues estanqueres que algú va requisar dels llocs que amb motiu o sense la penjaven tothora. En aquest cas el triangle blanc ja era d'Aironfix, igual com l'estel. Aquella enorme estelada va aguantar una càrrega de la policia a cavall que va desallotjar el Fossar, i com ens havia costat molt de fer, per evitar perdre-la durant la fugida, la vam amagar darrere d'una tàpia junt amb una gran pancarta demanant la llibertat dels independentistes represaliats. Dues hores després de la càrrega policial se'ns podia veure amb el nostre posat rural saltant la tàpia per recuperar bandera i pancarta. I ho vam aconseguir,.No era una tasca fàcil, de tant gran com era, per dur-la ben dreta feien falta quatre persones.

La Marta durà la nova

Tot això ho recordo mentre avui la meva filla d'onze anys em demanava que a la manifestació li deixés dur l'estelada que cada any pengem al balcó: “la duré a l'esquena” em deia. He mirat aquesta altra bandera, de teixit bo, feta industrialment, lleugera.

Banderes com la que fa uns anys tinc a casa es poden trobar fins i tot als basars xinesos. Senyal que hi veuen negoci! He pensat que la CUP de Balaguer dissabte al matí va esgotar en una hora les estelades que oferia. Nosaltres també en repartíem de banderes, però eren catalanes sense més. En teníem prou amb que la gent fes aquell pas. Eren altres temps!

Avui m'agradaria haver conservat aquella vella bandera, potser arnada, estèticament mal feta, amb un curiós triangle blanc i un estel fet a mà. No només per dur-la a la manifestació d'aquest any, si no per penjar-la a casa, modestament quan, no calgui reclamar cap dels seus objectius, formar part d'un país lliure, on la gent no sigui explotada per ningú.

Ens cal un organisme que preservi la memòria popular de Balaguer?

Quan encetem setembre deixeu-me fer un post amb una proposta de servei. Arran de la publicació de l'entrada sobre la platja que va tenir Balaguer vaig rebre diversos comentaris. Un d'aquests ampliava la informació i deia que ell o ella sabia que hi havien fotos que mostraven aquell fenomen.

Foto de l'Ateneu Popular de Ponent

Dies abans, a conseqüència de l'escrit sobre l'Anís Infernal, també em feien arribar que hi ha qui té fins i tot ampolles d'aquell licor. Tot plegat m'ha fet pensar que a Balaguer fa falta alguna mena d'organisme que preservi la memòria popular. M'explicaré.

A la ciutat hi ha un arxiu municipal que fa la seva feina, però penso que la tasca l'enfoquen cap a l'estudi erudit. Segur que hi ha altres àmbits particulars que col·leccionen el que hauria de ser la caixa de records de la ciutat, però tot resta tancat, compartimentat i la gent no hi té un accés fàcil, cosa que suposa que l'imaginari local pot arribar a perdre tot aquest valor, i la identitat balaguerina, més enllà del costumisme, s'en pot ressentir.

Crear una fototeca, que aplegués fotos d'esdeveniments populars del segle passat aplegant imatges particulars i d'entitats no seria un projecte costós i ens permetria evitar perdre part dels nostres records col·lectius. Avui hi ha mitjans tècnics que farien possible que les imatges es poguessin copiar i retornar als seus propietaris. Deixo aquí tot un aspecte legal respecte a les exhibicions, perquè el desconec, però segur que hi ha normativa suficient per garantir que els drets que pogués generar cada imatge no es perdessin.

Hi vaig trobar el pare

Amb el que dic què s'aconseguiria?, doncs evitar els buits. I fins i tot incitar a omplir aquells forats que la nostra història pot acabar tenint. Us poso un exemple particular. Fruit d'una exposició em sembla sobre el 70 aniversari de l'escola Àngel Guimerà, abans dita Primo de Rivera, en honor al general dictador predecessor de Franco, es van aplegar moltes fotos per una exposició. Gràcies al senyor Campo, que havia fet de conserge als pisos de la Caixa i amic de la família, vam descobrir que en una foto feta als primers alumnes d'aquella escola hi havia el meu pare. Nosaltres no l'hauríem reconegut: amb deu anys és la foto més antiga que en conservem d'ell!.

Recordo, tot i que era un nen, la gran expectativa que es va generar a Balaguer amb les visites del dictador Franco a la ciutat. A casa van explicar fins i tot anècdotes i petits incidents protocol·laris que s'hi van produir, però no he pogut trobar fotos de la inauguració del monument que es va situar a la plaça del Mercadal. Podria fer el formigueta i buscar a la Mañana, però segur que aquell dia els que tenien càmera de fotos van impressionar més d'un carret.. La meva memòria té iun record: un cotxe negre immens que circulava pel carrer Urgell i tots els guàrdies urbans amb guants blancs saludaven posant un genoll a terra, i vigilància, molta vigilància protagonitzada per uns senyors amb boina roja, i un niu de metralladores al terrat del banc de Saragossa, ara em sembla que Santander, al Mercadal.

També recordo de l'escola els treballs amb murals i escrits elogiosos de la feta, que cada anys ens feien fer els mestres d'aquell moment commemorant la gloriosa batalla de la cabeza de puente de Balaguer. O més, la imatge de més de 200 treballadors a la porta d'Inpacsa presa com a conseqüència d'alguna celebració. I la Fasina, i la primera manifestació de l'11 de setembre que vam organitzar les forces polítiques locals a Balaguer, segurament l'any 1977...i les processons de Setmana Santa que passaven pel carrer d'avall, i el reng...

Ara que a la ciutat hi ha més llocs de reunió que ,segurament, activitat, aquesta iniciativa podria engrescar un conjunt de gent moguda per l'interès de no perdre un llençol a cada bugada i evitar que la nostra història ens l'escriguin altres.

Candidatura unitària d'ERC, ICV i CiU per la independència: per fer què?

El cap de setmana passat les xarxes socials anaven plenes del que podria ser una serp d'estiu. El president d'ERC, Oriol Junqueras, plantejava una candidatura conjunta del seu partit amb CiU i ICV amb l'objectiu únic d'assolir la independència de Catalunya...

Més enllà de les reaccions a la curta, a mi em va envair una certa tristor. A Catalunya som capaços de repetir debats eternament. Vull dir que fa temps que volta la idea aquesta que es pot ajuntar tothom per aconseguir la independència i que després “ja veurem com ens organitzem”. Dit en altres paraules que això de la independència és un fenomen neutre socialment, i no l'és!.

Deixeu-me fer volar coloms per demostrar la meva tesi. Posem que la coalició ERC, CiU i ICV es fa. Posem també que es guanyen les eleccions al Parlament de Catalunya. Imaginem-nos que es decideix convocar un referèndum per la independència. Posem, a més, que Madrid el deixa fer. Imaginem-nos ara que es guanya amb majoria suficient per tirar endavant. Més encara, somiem que Espanya i el seu exèrcit no intervenen i accepten el resultat de les urnes i ens proclamem un estat independent. Són cinc processos que haurien de finalitzar-se positivament, però somiar és de franc..

El dia després de proclamada la independència, el país hauria de funcionar, però no tindria ni una llei pròpia. Totes serien heretades de la situació anterior. Vull dir que tindríem límits de velocitat espanyols, IRPF espanyol, codi penal espanyol, unes lleis laborals espanyoles, els mateixos peatges a les autopistes... En resum, el dia a dia estaria marcat per la inèrcia anterior. Per dir-ho en paraules senzilles, hauríem d'assumir l'actual política pepera i després ja veurem com ens organitzem....

Si pensem que cada cop la independència s'adopta per la majoria de la gent per motius econòmics, per a millorar la seva vida, seria acceptable que el resultat de tot l'esforç no suposés un canvi per al ciutadà del nou estat? Perquè quan es diu que el dia després “ja veurem” se'ns amaga això: el dia després hi haurà el mateix que vam deixar,.. tret de guàrdies civils..

Programa de mínims

Plantegem-nos què ha d'acompanyar a la independència perquè sigui atractiva a la gent del carrer? Ha d'assegurar l'Estat de Benestar? Les llibertats democràtiques? La participació? L'economia solidària? L'atenció als més desfavorits? Una fiscalitat progressiva? Tot això ha d'incloure's en un programa mínim a pactar entre els que estiguin per la tasca de crear un estat nou. Això vol dir un acord en què cadascú dels que hi participin es deixin pèls a la gatera...

Es pot seguir somiant i pensar que tot plegat sense el dèficit fiscal, l'espoli o el robatori, ja es podrà assumir sense que els rics nostrats hagin de posar-hi virolla. Però m'hi jugo un pèsol que si això no es posa en un paper el dia després de deixar de dependre d'Espanya algú reclamarà que els diners que ara van a Madrid no retornin en forma de més i millor Estat de Benestar si no de reducció d'impostos als més rics. Me'l jugo.

Finalment, si resulta que les tres forces polítiques esmentades estan d'acord en els esmentats principis bàsics, perquè no fer-ho des d'ara i no esperar a una futura llibertat nacional?

Quan Balaguer va tenir platja

Afirmar que Balaguer va tenir platja és com embarcar-se en en disputes difícils d'escatir, com l'origen de la fama naval de Cervera. Però m'arriscaré a ser criticat: Balaguer va tenir platja, i en això m'hi mantindré perquè jo en vaig ser usuari.

Els més joves d'entre els possibles lectors de La Reguereta potser trobaran l'afirmació agosarada, però la platja balaguerina existia i ocupava la part noble del nostre litoral del Segre. Entre aproximadament cal saboner i el pont de baix, que els entusiastes franquistes locals van intentar popularitzar amb el nom de Pont de la Victòria, la d'ells, es va desenvolupar entre mitjan dels 60 del segle anterior i potser inicis dels 70 una intensa activitat de lleure estival.

Potser seria perquè se sortia d'una repressió dura en els costums personals fins i tot en l'època franquista o potser perquè era del gènere absurd desaprofitar les aigües del Segre que passaven manses a l'estiu per davant dels morros dels balaguerins, que a algunes famílies se'ls hi va passar pel cap plantar la tovallola davant de la impremta de Cal Romeu, bé a l'altra banda del riu. Més tard s'hi van afegir altres famílies, i hi van afegir estris com els parasols. De manera que en poques setmanes la canícula balaguerina va omplir de banyistes la riba esquerra del Segre.

La gent va descobrir que es podia nedar sense perill i que si s'evitaven alguns indrets on segons la brama hi ha remolins, la seguretat era gairebé total. El riu havia estat canalitzat anys enrere i ho tornaria a estar, de forma que la riba era segura i relativament neta.

Com era d'esperar, a la platja de Balaguer hi van proliferar les carmanyoles. Ja no calia anar a la bultra del Silano a prendre la fresca quan la calda cremava l'aire. L'única diferència és que al davant de la banqueta no s'hi podia parar la xarxa per a pescar algunes carpes per arrodonir la jornada.

La zona de lleure balaguerina va funcionar diversos anys. La gent no tenia transport a mà i Salou era relativament molt més lluny llavors que ara. A més, no hi ha havia disponibilitat econòmica per traslladar-se cap al mar de veritat.

Igual com va nàixer, la platja balaguerina va desaparèixer. Sense avís previ l'ajuntament va prohibir els banys al Segre i qualsevol que es volia alleugerir de la calor va haver de retornar a jugar-se la vida cap a Les Roquetes.

Tot i que en aquell moment l'Ajuntament podia exercir sense problemes l'ordeno y mando sembla que es va justificar la mesura per motius sanitaris. Es va argumentar que les aigües del Segre no eren adients per al bany, cosa estranya perquè unes desenes de metres més avall del pont de baix hi va abocar molts anys sense problemes una claveguera a cel obert procedent d'Inpacsa, amb un producte conegut popularment com a Coca Cola, sense que el consistori hi digués mai ni ase ni bèstia.

Camarilla integrista

Quan no hi ha informació el rumor s'ensenyoreix. La gent senzilla que va perdre una possibilitat de refrescar-se sense gastar ni un duro va culpar de la prohibició a una mítica camarilla, que segons es deia, manava més que l'ajuntament, que preocupada pel relaxament moral que podia suposar l'aparició de biquinis sense control, va pressionar la casa gran per tallar d'arrel la possible disbauxa.

D'altra banda, una peregrina explicació de l'èxit de la Transegre seria que, salvada la originalitat i el treball dels organitzadors, que molta gent de Balaguer té encara un record inconscient de la seva anterior relació festiva amb el riu.

Tot el que explico és fruit de la meva experiència. M'agradaria que la gent de Balaguer que pogués tenir fotos o altres records d'aquella època contribuís a evitar que el temps esborri les imatges d'una època que pot desaparèixer si algú no ho evita. Moltes gràcies per tot.

La dreta espanyola ja va suprimir la Generalitat el 1934: balanç de la intervenció

Ja fa unes setmanes tot eren càbales sobre la possibilitat que la Generalitat de Catalunya fos intervinguda pel govern espanyol. Deixant de banda el fet que Catalunya, i la resta dels Països Catalans també, estan sota la bota espanyola des de 1714 i buscant una actuació semblant a la que es podria donar he trobat un antecedent gairebé amagat del que alguns somien i altres temen. Em refereixo a la supressió de la Generalitat després del 6 d'octubre de 1934.

Recordar que l'aixecament català va estar precedit per duríssimes tensions amb el govern espanyol de dreta, de la CEDA, que des de 1932 intentava capgirar les primeres actuacions de la República. Aquí el punt culminant va ser la promulgació de la Llei de Contractes de Conreu, que va recórrer la Lliga al Tribunal Constitucional trencant tota lleialtat política a Catalunya.

La història es coneguda: hi va haver un aixecament liderat per Companys, que no va tenir èxit i que va se ofegat a trets de canó per l'exèrcit espanyol. De resultes d'això, no sols es va detenir tot el govern de Catalunya, si no que es va dissoldre la institució autonòmica catalana.

Va ser una intervenció en tota regla: Entre octubre de 1934 i febrer de 1936, l'Estatut va ser suspès pel govern de Madrid i la presidència de la Generalitat fou ocupada per persones designades pel govern central amb el títol de governadors generals de Catalunya: Francisco Jiménez Arenas, Manuel Portela Valladares, el republicà radical Joan Pich i Pon, Eduardo Alonso Alonso, el cedista valencià Ignasi Villalonga, i el lliguista Fèlix Escales. Amb el triomf del Front Popular a les eleccions de 16 de febrer de 1936 es va aixecar la suspensió de l'Estatut i Companys va tornar a ser president de la Generalitat.

Mireu de trobar restes d'actuacions de govern de la institució que va intentar suplantar la Generalitat de Catalunya. Simplement van governar com el que era, una mena d'agrupació de govern civils. Per part de la societat civil catalana el rebuig al nou invent centralista va ser total. A més, la dreta regionalista, que havia col·laborat en la supressió de la Generalitat, en les primeres eleccions generals que es van donar, va ser escombrada i Companys va tornar al Palau de la Generalitat en olor de multituds.

Però, m'equivoco, sí que es recorda alguna cosa dels sis no-presidents de la no-Generalitat. Concretament que durant la seva gestió es va donar l'escàndol econòmic més sonat d'abans de la guerra, el cas de l'estraperlo, que va enfonsar els lerruxistes.

No sé si la història es pot repetir exactament, però si a Madrid els peperos somien amb carregar-se la Generalitat, el tret els pot sortir per la culata.

Piquiponades

I ja per finalitzar, de tots els mandataris nomenats a dit des de Madrid, Pich i Pon és l'únic que es recorda a Catalunya, perquè durant el seu curt mandat es va destacar per mostrar una verbositat que posava de relleu la seva poca cultura, la gent es va dir Pic i ponades, i algunes es recorden encara:

«

El peor tirano de la historia fue el Tirano de Bergerac

»

«

(Mentre tenia una espasa a la mà) Me siento com un radiador romano !

»

«

(Parlant de caviar) ... huevos de centurión !

»

«

(La proclamació de la República fou una jornada) .... sin infusión de sangre !

»

«

(Parlant d'un amic afeccionat als segells) ....es sifilítico

»

«

Un dia li van pregar que fos discret i ell va assegurar:

...Seré una tómbola

»

Els botiguers demanen solidaritat als treballadors. I ells que han fet fins ara?

Liberalització dels horaris comercials, competència de les grans xarxes multinacionals, caiguda del consum...Tot això s'escolta sense parar en el tram de la crisi que vivim. Els botiguers de molts llocs de Catalunya han fet un pas endavant i ara demanen la solidaritat dels compradors: hi ha cartells a molts llocs de Catalunya on es demana a la gent que a l'hora de comprar pensin en fer-ho al barri.

És curiós, però és la primera vegada que aquesta crida es fa evident, abans era tema de conversa i res més. Tot plegat m'ha fet pensar en el paper dels botiguers en aquesta crisi.

Per dir-ho en una frase feta, el botiguer és un bestiar especial. Vol i dol. Sap que es deu als seus clients, però pensa que forma part de la elit que comanda l'economia. I al final rep les bufetades en les dues galtes.

Els que ara es queixen, sense anomenar-ho, de la injustícia del capitalisme, que els aplica unes normes consistents a lluitar en inferioritat de condicions: competir amb les grans xarxes multinacionals que poden permetre's l'obertura tot l'any o les 24 hores del dia o fer inversions milionàries que els hi permeten oferir uns preus inferiors, es basen en el principi capitalista més descarnat. I una cosa que mai he sentit qüestionar en boca d'un botiguer és el sistema.

Els botiguers sempre han entès el lucre immediat per sobre dels resultats a mig termini. Així, tot i les crides a la solidaritat que els hi fan en totes les vagues generals, ells opten majoritàriament per assumir el paper d'esquirols, tot i que aquell dia venen poc o res i s'arrisquen a la violència o les males paraules dels seus veïns treballadors. Ho fan, no només per l'ingrés d'un dia, si no perquè se senten part de l'empresariat, d'aquells que les caricatures dibuixen amb frac i copalta.

Però la crisi és llarga. Ara, sense reconèixer-ho els petits botiguers s'adonen que les recaptacions baixen i que la perspectiva és de més misèria per a tots. Davant d'això sonen les alarmes i les associacions de comerciants han descobert la proximitat. Reclamen solidaritat als seus veïns i veïnes. Els hi diuen: compreu al barri, contribuïu així a mantenir llocs de treball, a que la xarxa econòmica de la zona es mantingui, és una cosa positiva per tots. No diuen enlloc que, aquesta solidaritat suposa un esforç per als compradors, que veuen com els preus en les grans cadenes comercials són més baixos.

Més retallades, menys calaix

Aquesta gent que davant d'una protesta que fan els seus veïns per mantenir la seva capacitat adquisitiva els ha girat l'esquena, veu com els resultats de la política de reducció de sous, d'acomiadaments massius i de retallades d'ingressos de la funció pública els afecta negativament en els seus calaixos i ara reclama solidaritat. No dic que no s'hagi d'exercir, però per mi aquesta crida a consumir al petit comerç necessitaria de contrapartides, per exemple, si es veiés que el comerç de proximitat davant situacions extremes ajuda als més necessitats, potser la resta de veïns veurien als comerciants com a part “dels seus”, si no tot sembla una estratègia comercial de supervivència i que realment no es creuen ni els que la impulsen.

L'anís Infernal i Balaguer, incident mortal!

La història de què us parlo avui es per mi un espècie de mosaic fet amb peces diverses i un d'aquests components és la memòria del meu pare. En xerrades de la meva infantesa, ell m'explicava una història apassionant, la de l'”Anís Infernal” i la fi del seu propietari.

“Anís Infernal: el peor del mundo” era l'eslògan amb que la marca es promocionava. Era una espècie de marketing xocant, que li va proporcionar una gran anomenada, no sols a Espanya si no també a diversos països de llatinoamèrica.

Qui més ha parlat d'aquest cas és Vidal Vidal, D'Arbeca, en el seu llibre “Salvatge Oest” d'editorial Planeta. En el darrer capítol del llibre explica Vidal que en algunes publicacions satíriques de Lleida s'anunciava l'anisat com a “fabricat ab los vins més dolents del Priorat i comarca”. L'anís va néixer en un magatzem del barri de la Bordeta, a Lleida cap a l'any 1888 de la mà de Miquel Serra. La gosadia d'aquest emprenedor va fer que fins i tot un anunci d'aquest licor es pengés en forma de pancarta lluminosa de la Torre Eiffel a París.

Els anuncis es completaven amb imatges encarregades també a pintors moderns, que donaven al producte una imatge nova i trencadora. Jo el recordo perquè fins als anys 1970 del segle passat en arribar a Lleida per tren es podia veure un cartell immens del que havia estat l'anís més conegut de la contrada.

I ja posats a parlar en clau personal, aquesta història me la va explicar el meu pare, que va morir quan jo tenia només 14 anys. Ell amb altres paraules indicava l'efecte xocant que el marketing d'impacte tenia en els consumidors: l'èxit de l'infernal era fenomenal, sembla.

Tot plegat es complicava amb la història de la fi de l'últim propietari de l'empresa de licors. Sembla, tal com em va referir mon pare, que la societat envasadora de l'anís havia passat de mans dels seus propietaris històrics a un creditor que va traslladar la planta a Artesa de Segre. L'home, tal com em va referir el meu pare hauria estat molt partidari de la gresca, de forma que en produir-se el cop d'Estat de 1936 i el desordre consegüent hauria protagonitzat un incident tràgic per a ell.

El meu pare va ser mobilitzat amb la lleva del biberó, cap a 1938 i l'incident es va produir molt abans. Ell em va explicar que un dia anant pel carrer va veure un grup de persones amb aire força festiu. Al centre del grup es veia una persona vestida de capellà, que el va cridar. L'home duia un plec amb bitllets als dits i amb una cerimoniosa aparatositat va fer agenollar al meu pare i li va donar, a mode de sagrada forma, un bitllet de cinc pessetes. La imatge va ser inesborrable!

Detenció

Però, el més greu de tot és que a través d'un oncle que durant un temps de la guerra civil va treballar per l'ajuntament a casa vam saber que aquell ric empresari anticlerical va ser detingut gairebé immediatament i que d'acord amb la situació del moment, un grup armat arribat de fora l'hauria matat, sense cap judici .

El rumor que al voltant del cas va arribar al meu pare és que el propietari de l'Infernal hauria anat a Balaguer a una casa de barrets disfressat de capellà, tal com refereix Vidal. El que no recull l'escriptor d'Arbeca és que l'acusació que es va fer córrer per la ciutat per justificar l'execució va ser que abans l'empresari hauria mort al capellà de qui va prendre la sotana i el barret de teula. Tot plegat sembla que va ser una espècie de castic, no sé si diví a aquella dèria de culte bàquic o dimonial.

En tot cas agrairia si algú té alguna peça més del puzle d'aquesta història que me'n informés. Una història que segur que en un altre lloc hauria donat per fer una pel·lícula.

Tres Cavalls, d'Erri de Luca i Vida i destí, de Vassili Grossman, recomanats

A l'estiu hi ha més temps per fer coses que durant l'any no faríem. Una d'elles és llegir. Els gustos són personals i intransferibles, però em permeto fer-vos arribar alguns suggeriments: llibres que a mi m'han agradat!

Erri de Luca és l'autor que us presento i el llibre, una novel·la, Tres cavalls. És la història dels primers cavalls de la vida d'un home. Té cinquanta anys i un passat replet d'experiències molt difícils: de molt jove va marxar a l'Argentina. Ara, al cap de vint anys, decideix tornar a Itàlia, després d'haver estimat intensament, d'haver perdut la dona en plena barbàrie, d'haver lluitat contra la dictadura i d'haver patit persecucions i traïcions. Aquest home, a Itàlia viu aïllat, fa de jardiner i llegeix llibres vells. Però un bon dia una dona li torna a encendre la passió i li fa reviure la memòria: amb coratge, el protagonista recorda l'Argentina, el sud del món. I tot això mentre viu el seu nou amor, cuida el jardí i aprèn alguna cosa d'un africà que somia a tornar al seu país.

El llibre el podreu trobar en edició d'Editorial Empúries i en digital hi ha una edició feta per Vidadoble.

Es tracta d'una narració seca, dura, apassionada. De Luca hi aboca en aquest llibre algunes de les seves experiències vitals: obrer de la construcció, militant del grup Lutta Continua allà pel 1968 italià, camioner, i durant la guerra dels Balcans va ser conductor de vehicles de suport humanitari. És un apassionat alpinista. És autor de més de cinquanta obres, entre les quals destaquen: Aquí no, ara no (1989), Tu, meu (1998), Tres cavalls (1999), Montedidio (2002), o El pes de la papallona (2009). Va aprendre de forma autodidacta diverses llengües, com l'hebreu o el jiddisch, i ha traduït a l'italià nombrosos textos, entre ells alguns dels llibres de la Bíblia.

Vida i destí

El segon llibre, entre els transcendents, és la novel·la, Vida i destí, de Vassili Grossman. Galaxia Gutemberg, Editada per Cercle de Lectors. Es tracta d'una obra monumental, que només té una traucció al català. Se l'ha comparat amb Guerra i Pau de Tolstoi. Grossman va ser periodista estrella a la Unió Soviètica. Va cobrir en directe la batalla d'Stalingrad, i va ser el primer en donar la notícia de l'existència dels camps d'extermini nazis. Vida i destí és un cant a l'humanisme i també un homenatge a la gent que va gosar somiar una alternativa al totalitarisme sense renunciar a la idea de l'alliberament de la humanitat. La seva novel·la escrita des de la radical llibertat personal, va ser prohibida pel règim soviètic i ell mateix va ser condemnat a l'ostracisme. Un censor li va dir que el seu llibre so es publicaría ni d'aquí a dos cents anys. Espero que si el llegiu, en gaudiu.

La responsabilitat de la professió periodística en el cas Bankia (una aportació)

En tot això de la crisi, nosaltres, els periodistes també hi tenim una part de culpa. Vull aclarir que en tenen més els directius. I poso com a exemple el cas Bankia.

Fa més dos anys en el món periodístic relacionat amb l'economia era un secret a veus que Caja Madrid tenia un compromís molt gran causat per les inversions forassenyades relacionades amb el totxo. I la solució oficial semblava també poc plausible: unir aquesta caixa amb amb altres que també eren suspectes de tenir forats causats per l'immobiliari.

Però, mira per on, es va anunciar la bomba. No sols es feia una fusió macro amb altres caixes d'estalvis si no que es plantejava transformar el conjunt en un banc. Així es feia possible l'entrada d'inversores privats que el podrien recapitalitzar.

Tot plegat, ja llavors semblava el conte de la lletera. Més sense tenir números clars. L'obscurantisme és la característica determinant de la banca espanyola!

Aterrem, doncs! A les redaccions dels mitjans periodístics hi havia neguit. Els periodistes pensaven en la feina que se'ls hi girava i els directius de les empreses miraven cap als comptes de resultats.

Els periodistes vèiem que s'hauria d'entrar a rebuscar en l'operació Bankia (com a paradigma d'altres de grandària menor) i això causava un cert respecte.

Tot es va aclarir, permeteu-me el record, a partir del tret de sortida a borsa. Llavors els responsables de publicitat dels mitjans d'informació van rebre de forma urgent una comanda que pel seu volum trencava amb la tendència miseriosa dels últims anys. Aquestes coses a les redaccions se saben, perquè hi ha un tam tam que ho transmet tot.

Mirar cap a un altre costat

Insisteixo, els periodistes, en aquest context observàvem que a Bankia i semblants, “hi havia tema”, però també que si es plantejava això, segurament el valent o valenta que ho fes seria enviat, com a poc, a l'arxiu. Resultat, els directius de les empreses periodístiques van decidir cobrar la publicitat i no embolicar-se en llibres de cavalleries. Per tant, la decisió final va ser mirar cap a un altra banda. I les hemeroteques no menteixen. El resultat és que en el nostre àmbit, amb alternatives o no, es va col·laborar en l'aixecada de camisa de Bankia.

He posat el cas de Bankia per evitar fer comparacions encara més sagnants com el cas de la publicitat de Nueva Rumasa.

Una salvetat final. El periodisme, com el sindicalisme s'han sobrevalorat. Vull dir que nosaltres mateixos hem llançat durant anys la idea de què podíem capgirar situacions d'injustícia flagrant i no reconeixem que, com a màxim la resistència, que es pot aplicar pot consistir a “salvar els mobles”. Però, de tant treure pit, ara som incapaços de reconèixer que nosaltres, els periodistes, tenim la teulada de vidre. És a dir que com a la fi no som herois i hem de ganyar-nos un sou, algunes vegades mirem cap a un altre lloc.