No hi ha cosa més encomanadissa que la supèrbia. M’explico: fa un temps, per motius professionals i personals vaig intentar posar-me en contacte amb dos dirigents d’un partit català d’esquerres. Vaig pensar que la tècnica era una bona solució. Així que vaig enviar dos correus electrònics i a esperar que tinguessin la bona educació de contestar!!. Res, fins ara. Ara ja no interessa...
Dos mesos més tard a través d’un amic volíem fer també un contacte amb un altre polític al que, per motius professionals segurament li podia interessar allò que li volíem dir. Cal aclarir que aquest polític era casualment un dels que no va contestar els primers correus. Bé, em consta que el meu amic ha fet fins a quatre gestions, ell, que té bona mà en el partit que fa el cas, i no ha aconseguit ni una resposta....I van dues.
Se m’acut pensar que si això passa amb persones que com jo som professionalment periodistes, el tracte que han de tenir aquests polítics amb els votants és fàcilment descriptible.
I és que no hi ha res més encomanadís que la supèrbia!
